Com anar-hi
Sobre el projecte
El fons documental digital del projecte es focalitza actualment en l’arquitectura moderna i contemporània projectada i construïda entre el 1832 –any de construcció de la primera xemeneia industrial de Barcelona, i de l’estat, que establim com a inici de la modernitat– fins l’actualitat.
El projecte, promogut pel Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC), té l’objectiu de fer més accessible l’arquitectura tant als professionals del sector com al conjunt de la ciutadania per mitjà d’un web que es millora, s’actualitza i amplia el seu fons documental progressivament.
El fons es nodreix de múltiples fonts, principalment de la generositat d’estudis d’arquitectura i fotografia, alhora que de la gran quantitat d’excel·lents projectes editorials històrics i de referència, com guies d’arquitectura, revistes, monografies i d’altres publicacions. Alhora, té en consideració tots els fons de referència de les diverses seus i entitats associades al COAC i d’altres fons provinents d’entitats col·laboradores vinculades als àmbits de l’arquitectura i el disseny, en el seu màxim espectre.
Cal mencionar especialment la divulgació de vasta documentació provinent de l’Arxiu Històric del COAC que, gràcies a la seva riquesa documental, aporta gran quantitat de valuosa –i en molts casos inèdita– documentació gràfica.
El rigor i criteri de la selecció de les obres incorporades s’estableix per mitjà d’una Comissió Documental, formada pel Vocal de Cultura del COAC, el director de l’Arxiu Històric del COAC, els directors de l’Arxiu Digital del COAC, comissionats escollits per les demarcacions del COAC i professionals i d’altres experts externs que vetllen per oferir una visió transversal del panorama arquitectònic present i passat d’arreu del territori.
Benvingut al fons digital més extens sobre arquitectura catalana; una eina clau i exemplar de divulgació i documentació arquitectònica, referent no només local, sinó internacional, en la forma d’explicar i mostrar el patrimoni arquitectònic d’un territori.
Qui som
Projecte de: 
Promogut per: 
Directors:
2019-2024 Aureli Mora i Omar OrnaqueComissió Documental:
2019-2024 Ramon Faura Carolina B. Garcia Eduard Callís Francesc Rafat Pau Albert Antoni López Daufí Joan Falgueras Mercè Bosch Jaume Farreny Anton Pàmies Juan Manuel Zaguirre Josep Ferrando Fernando Marzá Moisés Puente Aureli Mora Omar OrnaqueCol·laboradors:
2019-2024 Lluis Andreu Sergi Ballester Maria Jesús Quintero Lucía M. Villodres Montse ViuCol·laboradors Externs:
2019-2024 Helena Cepeda Inès MartinelAmb el suport de:
Generalitat de Catalunya. Departament de CulturaEntitats Col·laboradores:
ArquinFADFundació Mies van der Rohe
Fundación DOCOMOMO Ibérico
Basílica de la Sagrada Família
Museu del Disseny de Barcelona
Fomento
AMB
EINA Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona
IEFC
Fundació Domènench Montaner.
Bústia de suggeriments
Sol·licita la imatge
Et convidem a ajudar-nos a millorar la difusió de l'arquitectura catalana mitjançant aquest espai obert a l’usuari on podràs proposar-nos obres, aportar o esmenar informació sobre obres, autors i fotògrafs, a més de fer-nos tots aquells comentaris que consideris. Les dades seran analitzades per la Comissió Documental del projecte i gestionades pel nostre equip editorial. Si-us-plau, emplena només aquells camps que consideris oportuns per afegir o esmenar informació.
Mitjançant aquest formulari podràs sol·licitar còpies digitals dels documents dels quals l’Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) en gestiona els drets d'explotació dels autors, a més d’aquells que es trobin en domini públic. L'Arxiu Històric del COAC és un dels centres de documentació més importants d'Europa, que custodia els fons professionals de més de 180 arquitectes, l'obra dels quals esdevé fonamental per comprendre la història de l'arquitectura catalana. Un cop realitzada la sol·licitud, l'Arxiu Històric del COAC et farà arribar una estimació del preu de la teva sol·licitud, variable en cada casuística de drets, ús i finalitat.
close
-
Decoració de la Casa Milà
-
- Autor:
- Josep Maria Jujol Gibert
-
- Tipus:
- Dibuix
-
- Fons / Ens dipositari:
- Fons Josep Maria Jujol Gibert / Arxiu Històric del COAC
-
- Drets:
- © [object Object]
-
close
Memòria
Es tracta de la darrera obra civil de Gaudí, on posa tot l’èmfasi en l’experimentació amb l’estructura i opta per solucions arriscades i ben diferenciades dels procediments tradicionals. Els peus drets portants són de pedra calcària del Garraf, combinats amb elements metàl·lics, i es dimensionen i configuren segons la casuística de la seva posició concreta. Els forjats són de bigues metàl·liques, que segueixen un ordre irregular d’acord amb la configuració de la planta. Les façanes al carrer es fonen amb els pilars perimetrals en un sistema monolític i autoportant. Gaudí es proposa desvincular les formes del seu contingut matèric i cercar una síntesi entre l’abstracció i l’evocació dels elements de la natura. Això el porta a convertir l’edifici en un gran monument dedicat a la Mare de Déu, que havia de coronar la casa com si aquesta només en fos un pedestal. L’ajut d’un enginyer naval o les formes suggerides a la coberta revelen un Gaudí precursor de l’arquitectura moderna, interessat a alliberar-se de les filades de maçoneria, dels ordres o del pes dels materials constructius. La Pedrera és una obra totalment inacabada que resol cada repte espacial i constructiu per mitjà de solucions inèdites i de vegades incomprensibles.
La casa Milà suposa un pas fonamental en l'obra de Gaudí, en expressar amb el màxim de possibilitats el vocabulari formal iniciat en les seves obres anteriors, especialment en la casa Batlló.
Anomenada popularment la Pedrera, se'ns presenta com una escultura abstracta monumental. La façana, contínua, de forma ondulant, que eludeix les cantonades, s'ha convertit amb el temps en l'element emblemàtic de l'edifici: modelada en pedra simplement desbastada, sense més element decoratiu que les baranes de forja dissenyades per Jujol, contrasta amb la coberta, revestida de ceràmica de trencadís i culminada per insòlites xemeneies.
Els dos accessos independents, un pel xamfrà i l'altre pel carrer de Provença, confereixen a l'edifici unes característqiues singulars quant a l'organització i concepció, allunyades de les solucions típiques dels edificis de l'Eixample. Gaudí introdueix una innovació, la supressió de les escales de veïns, de manera que només pot accedir-se als pisos mitjançant els ascensors o les escales de servei. L'edifici s'ordena així entorn de dos patis de grans dimensions, de planta circular i ovoide, respectivament, concebuts com a segona façana de l'edifici (com a la casa Batlló). També és innovadora la situació de les cavallerisses al soterrani, al qual s'accedeix mitjançant rampes helicoïdals. Gaudí havia previst de continuar aquestes rampes fins als pisos alts, però finalment tot quedà en una escala fins a la segona planta.
Tota l'estructura de l'edifici recolza sobre pilars de pedra o maó i jàsseres de en entramat, de forma que no hi ha murs de càrrega i la façana esdevé pràcticament un "mur cortina". Això fa que l'organització interior reposi en una planta lliure, que permet a Gaudí de trencar amb la geometria rectilínia tradicional i organitzar una rica seqüència d'espais domèstics amb paràmetres corbs i traces poligonals, cels rasos ondulants, etc. Aquesta situació d'extraordinària densitat plàstica culmina a les golfes, resoltes amb arcs parabòlics diafragmàtics, a la manera de mansardes de perfil sinuós per damunt de les quals discorre un terrat esgraonat, poblat per sorprenents xemeneies de fums i de ventilació, de formes gairebé antropomòrfiques.
Pel que fa a la decoració dels interiors, Gaudí dissenyà tots els elements dels acabats (portes, ascensors, etc.), i Aleix Clapés dirigí a tots dos vestíbuls una extensa decoració pictòrica, que avui es troba en molt mal estat de conservació.
El caire expressionista de les obres de gaudí arribà al seu punt àlgid a la Pedrera, on va anticipar-se a una sèrie de plantejaments, posteriorment usuals, com ara la coberta-espectacle, la façana sense pràcticament funció de suport, o la planta lliure.
La casa, en realitat dues cases de pisos de l'Eixample, fou construïda per a Pere Milà i Camps. El 1986 la Pedrera ha estat adquirida per una entitat d'estalvis com a seu de les seves activitats culturals, i se n'han emprès les obres de restauració (1988). És declarada patrimoni mundial del catàleg de la Unesco (1984).
Autors
Sobre el mapa
Premiades
Catalogades
Desaparegudes
Totes les obres
Constel·lació
Cronologia (7)
-
Casa Milà
Es tracta de la darrera obra civil de Gaudí, on posa tot l’èmfasi en l’experimentació amb l’estructura i opta per solucions arriscades i ben diferenciades dels procediments tradicionals. Els peus drets portants són de pedra calcària del Garraf, combinats amb elements metàl·lics, i es dimensionen i configuren segons la casuística de la seva posició concreta. Els forjats són de bigues metàl·liques, que segueixen un ordre irregular d’acord amb la configuració de la planta. Les façanes al carrer es fonen amb els pilars perimetrals en un sistema monolític i autoportant. Gaudí es proposa desvincular les formes del seu contingut matèric i cercar una síntesi entre l’abstracció i l’evocació dels elements de la natura. Això el porta a convertir l’edifici en un gran monument dedicat a la Mare de Déu, que havia de coronar la casa com si aquesta només en fos un pedestal. L’ajut d’un enginyer naval o les formes suggerides a la coberta revelen un Gaudí precursor de l’arquitectura moderna, interessat a alliberar-se de les filades de maçoneria, dels ordres o del pes dels materials constructius. La Pedrera és una obra totalment inacabada que resol cada repte espacial i constructiu per mitjà de solucions inèdites i de vegades incomprensibles. -
Nous Apartaments a les Golfes de la Casa Milà
La zona de golfes de La Pedrera era, a més de dipòsit de trastos inútils, un veritable niu de rates quan em van encarregar estudiar una solució que permetés incorporar-la a la part útil i rendible de l’edifici. L’estructura és senzilla i molt interessant. El terrat descansa directament sobre arcs parabòlics d'envà distanciats uns 80cm, les claus dels quals vénen enllaçades per nervis de maó que segueixen directrius catenàries. El plantejament era Iògic: uns anells de pas al voltant dels grans patis centrals donen entrada a les diverses unitats, que a l'interior aprofiten l'alçada dels sostres ondulats mitjançant altells formant “dúplex”. Idea rectora. A partir del projecte, el veritable tauler de dibuix ha estat el mateix terra de la planta, amb un ferm propòsit de defensar “l'honradesa arquitectònica tant a l'estructura com als materials”, valorant una solució com més senzilla millor, fins i tot a costa de la perfecció de l’acabat. A aquesta idea m'he aferrat per fugir del decorativisme i barroquisme que m'han assaltat, com és lògic, en un ambient exuberant de formes, rebutjant la utilització de materials manufacturats en indústries que el nostre país no té. Materials. Tots han estat materials senzills, fins i tot elementals. Assajos amb maó vulgar cru, refractaris de diverses classes, ceràmics, pedres, pi gallec en algun revestiment… En xapats de cuinetes i banys després d'algun assaig en vidrats he tornat a la rajola, material de grans possibilitats, que he tractat en grups de 3 o 4 colors per peça. Crec que el major èxit aconseguit ha estat amb materials terrosos, particularment amb els refractaris per la seva calenta i vibrant qualitat. Formes. Treballant en un medi orgànic sense cap altre peu forçat que l’estructura, lliure de la presó de la retícula i de l'angle de 90 graus, lògica conseqüència d'una normalització industrial o de la utilització de murs de càrrega, però sense justificació en projectes d'estructures obertes que permeten concebre un món més lliure i proper a la natura que no va ser creada en quadrícula, he arribat a la conclusió que hem de treure partit de l'estat de la nostra indústria, permetent certes llibertats de projecte que no serien acceptables en països més avançats, per aconseguir una arquitectura més humana i atractiva. Llei d’ordenació de planta. Facilitar la vida amb el mínim esforç i la màxima sensació de benestar, cercant mínimes distàncies en els desplaçaments i adaptant a aquests traçats les línies de tancament dels ambients els tancaments dels quals queden diverses vegades flotant en planta i alçat. Estudiant les perspectives des dels punts fonamentals: dormir, menjar i estar. Normalització. Impossible normalitzar una altra cosa que la idea fonamental; he pogut crear un element “estàndard” que regula les funcions entre la cuineta i la zona de dormir, gran armari policromat que ha simplificat molt la feina. Color. Com a mediterranis de sang vermella i mar blava, no podem veure la vida en blanc i negre; el color és la nostra quarta dimensió a l’arquitectura. Assajos de policromia contrastada, gammes de colors d'un mateix ordre i fons neutres amb parts policromades. La classe de pintura emprada és la cola; al meu entendre, és la que dóna millor qualitat. Mobiliari. S'han hagut d'inventar tots els mobles, atès que no s’ha trobat res decent al mercat. Fins i tot hem hagut d’inventar la butaca Saarinen, ja inventada. Com a experiència, una cadira de respatller i seient continu i un grup inspirat en el “puf” moro en un últim apartament que recull les experiències de tots els altres i on he intentat respectar al màxim l’honradesa arquitectònica en formes i materials. Conclusió. Després de viure La Pedrera diàriament durant més d'un any, he conegut Gaudí, veritable mestre de la nostra més valenta arquitectura funcional. “La Pedrera” va començar l'any 1905, quan Gaudí tenia 53 anys, per als Srs. Milà de Barcelona, acabant-se el 1910. És una de les obres més importants, a banda del Temple Expiatori de la Sagrada Família, del genial arquitecte. -
Premi FAD
Finalista. Categoria: Interiorisme - Interiors d'Ús Públic, Comercial i ProfessionalRestauració de la Façana i Condicionament de la Planta Principal de la Casa Milà com a Espai d'Ús CulturalPremi FAD
Guardonat / Premiat. Categoria: Intervencions EfímeresAcció-Exposició: "Vers Un Nou Equilibri Natural..."Auditori i Sala Gaudí a La Casa Milà
MBM Arquitectes, Oriol Bohigas i Guardiola, Oriol Capdevila i Arús, Francesc Gual i Traginé, David Mackay, Josep Maria Martorell i Codina
L’adequació dels soterranis de La Pedrera per a Auditori i Sala Gaudí, intenta ser molt neutra i respectuosa amb el que queda de l’obra original. No es tracta d’una restauració que intenti tornar-ho tot a l’origen. Es tracta de no afegir, de ser neutre i discret i d’evitar imitacions gaudinianes. Calia assumir els reforços estructurals necessaris, el pas de les instal·lacions i complir les actuals normatives. Auditori Caixa Catalunya: 185 butaques, llotges laterals per 78 seients extensible al pati exterior de 110 m², dos cabines de traducció simultània, una sala de control, tres pantalles per sessions cinematogràfiques i audiovisuals, i un escenari amb una tarima tècnica per conferències, col·loquis, espectacles teatrals o musicals de petit format. Sala Gaudí: 92 seients, una sala de control interconnectada amb les cabines de traducció i control de l’Auditori, una pantalla i un espai per espectacles i actes polivalents sense un escenari fix. Espais generals: Una rampa/vestíbul d’entrada, un cancell, dos guarda-robes, vuit lavabos, un lavabo per minusvàlids, dues zones de camerinos amb lavabos, dutxes i vestuaris, una cuina-office i una sala d’invitats.Arxiu
-
Dibuix
Decoració de la Casa Milà
Fons Josep Maria Jujol Gibert / Arxiu Històric del COAC
Audiovisual
-
43:06
Batalla del modernisme: La Pedrera-Recinte Modernista de Sant Pau - Batalla monumental
Rutes (2)
-
Rutes 16
-
Rutes 48
