El passeig de Gràcia, eix de la Barcelona moderna sorgida de l'aplicació del pla d'eixample dissenyat per l'enginyer Ildefons Cerdà, té un inici de gran singularitat gràcies a aquestes dues cases germanes, que també es beneficien de la perspectiva des de la plaça veïna Catalunya, el centre de la ciutat. Com en altres casos, són dos blocs d'habitatges independents, per a dos membres d'una mateixa família, resolts amb una imatge unitària. Inusualment, en canvi, Sagnier dóna al conjunt un aspecte purament neogòtic que normalment només s'aplicava a l'arquitectura religiosa però no a la civil. Als dos blocs es reservava el pis principal per a habitatge particular dels propietaris, amb accés independent a través d'una escala d'honor; la resta dels pisos era per a habitatges de lloguer, als quals s'hi accedia per una altra entrada. Els interiors estaven enriquits amb mobiliari de procedència alemanya i aportacions d'artesans i artistes, entre els quals destacaven els vitralls de la casa Rigalt i Granell o els tapissos pintats per Alexandre de Riquer
Precisament Riquer, company de Sagnier a l'associació d'artistes catòlics del Cercle de Sant Lluc, va decorar anys més tard una de les botigues dels baixos, en concret la que donava a la ronda de Sant Pere i que era coneguda amb el nom de Granja Catalana. No sabem si l‟arquitecte va tenir responsabilitat en el disseny d‟aquest espai. En canvi, algunes fonts de l'època li atribueixen la camiseria Comas, que era a l'angle i que l'any 1913 va merèixer un dels premis anuals de l'Ajuntament de Barcelona a la categoria d'establiments.
Severament afectada al llarg dels anys, la doble edificació va ser objecte, l'any 1984, d'una remodelació a càrrec dels arquitectes Martorell-Bohigas-Mackay i Espinet-Ubach, que van intentar recuperar l'aspecte original dels exteriors potenciant el impacte urbanístic mentre conservaven alguns dels elements decoratius, com ara l'escala d'honor, els vitralls, etc.
La parella d'edificis coneguda com Casa Pascual i Pons va ser projectada per l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia i construïda entre 1890 i 1891 per a dos membres d'una mateixa família, Sebastià Pascual i Alexandre Pons.
Aquestes cases es localitzen a l'Eixample de la ciutat de Barcelona, en una illa de cases emmarcada pels carrers Casp, Pau Claris, Ronda Sant Pere i Passeig de Gràcia, tot quedant les finques adscrites als números 2 i 4 del Passeig de Gràcia.
La Casa Pascual i Pons es configura com un edifici de planta poligonal i sis nivells d'alçat (planta baixa, principal, tres pisos més i el nivell de sota coberta), tot destacant la seva volumetria amb solucions de diversa tipologia. Cal assenyalar en aquest sentit l'articulació de les façanes a través d'uns elements torrejats localitzats a la banda dels xamfrans.
La localització de la casa cap a la banda més meridional de l'illa permet que aquesta disposi de quatre frontis, un obert ala carrer Ronda Sant Pere, dos al Passeig de Gràcia i un al carrer Casp. Així el número 2 es correspon amb el xamfrà de la Ronda Sant Pere i el número 4 amb el del carrer Casp.
Les façanes de la Casa Pascual i Pons es caracteritzen per la seva composició simètrica amb elements de clara inspiració goticista -visible especialment en les obertures- i els seu acabament amb pedra vista.
La planta baixa de la façana es configura com un cos d'obertures de dissemblant tipologia que conformen actualment l'accés als locals comercials d'aquest nivell així com els seus aparadors. També s'hi localitzen les dues portes d'entrada als respectius edificis, que es configuren com grans portalades de pedra dins de l'estil neogòtic que domina tota la construcció.
El primer pis, corresponent amb la planta principal, és probablement un dels més emblemàtics del conjunt, no tan sols per les finestres de traceria d'inspiració gòtica sinó per l'alçaria d'aquestes, i les balconades amb barana de pedra calada localitzades a la banda del Passeig de Gràcia.
La resta de nivells disposen de finestres rectangulars motllurades que prenen com a referència models del gòtic tardà català. Algunes d'aquestes finestres es troben obertes a balcons amb volada de pedra i barana de ferro, les quals estan ricament treballades amb motius geomètrics i florals que tenen una certa similitud amb els motius de les traceries. El darrer pis de finestres, corresponent al cinquè nivell de la finca, es configura com un cos de finestres coronelles trilobades amb columneta central que reprodueixen els models medievals característics a la ciutat de Barcelona al segle XIII.
El darrer nivell de la Casa Pascual i Pons es correspon amb la zona de sota coberta amb obertures d'escassa alçària entre pilars de secció quadrada, a sobre dels quals es recolza el gran ràfec de fusta que remata l'edifici.
