El projecte va resultar guanyador d’un concurs en què es plantejava el repte de construir un edifici amb tecnologies modernes en el context de Ciutat Vella, amb la proximitat de la catedral i de la vella muralla romana. La solució guanyadora opta per diferenciar clarament un cos baix, ajustat a les alineacions de carrer, i una torre configurada amb independència, de planta rectangular. El cos baix correspon a la sala d’actes i queda vinculat directament al vestíbul d’entrada a través d’un altell intermedi situat a sobre de la sala d’exposicions, a la planta baixa. Així, l’edifici disposa de quatre nivells (el semisoterrani, la planta baixa, l’altell i la sala d’actes) que atorguen unes qualitats representatives a la part de l’edifici vinculada al carrer, mentre que la torre s’eleva com una sèrie de safates independents, amb un nucli de comunicacions vertical (ascensor i escala) situat a la part posterior del solar.

En formular l'encàrrec de distribuir, acabar i moblar una planta de l'edifici del Col·legi d'Arquitectes, aquesta estava pràcticament acabada d'estructura, finestres i tancaments exteriors, revestiment d'ampits, paviment, cel-ras i instal·lacions d'aire condicionat i electricitat. Les dependències a situar-hi eren les corresponents a la secció del visat de plànols i administració, secció bàsica i fonamental en el funcionament del Col·legi, perquè s'hi realitza la tasca d'inspecció i conformació de projectes, que constitueix pròpiament l'activitat de la institució. Als Concursos d'Avantprojectes de l'edifici el programa establert per a aquestes seccions era el següent: Visat: Sala d'espera i presentació de treballs, despatx de Vocal de Torn, despatx de l'arquitecte Cap del Visat, oficina, arxiu i fitxers. Administració: Despatxos del Tresorer i del Contador, Caixa, oficina de comptabilitat, entrega de treballs. Des de les dates de convocatòria del Concurs fins al de l'encàrrec que comentem, les necessitats d'aquestes seccions ja es van veure extraordinàriament multiplicades, sobretot pel que fa a la capacitat de les oficines i al nombre d'arquitectes encarregats del visat. A partir dels primers croquis es va comprovar que l'espai que es disposava era molt insuficient i que per desenvolupar-ho eficaçment -com corresponia a la importància de la secció- calia ocupar una altra planta. Es van realitzar diverses consultes amb la Junta d'Obres i es va acordar limitar-se a la planta disponible i, en canvi, suprimir de la secció la Sala d'espera, el despatx del Vocal de Torn i el del Comptador i ampliar tant com sigui possible el vestíbul general amb l'eventual utilització del replà de l'escala. Es va suggerir així mateix la possibilitat d'utilitzar el Club com a ampliació de la zona d'espera de la secció de visat, encara que ja es va veure l'inconvenient de la seva manca de proximitat, inconvenient que, per altra banda, en aquell estat avançat de la construcció, no ja es podia afrontar vàlidament. D'acord amb el programa, es van establir dues unitats en certa manera independents: visat i administració. La primera es va estructurar seguint l'ordre rigorós de la marxa dels papers: taulell de presentació de documents-registre d'entrada-personal auxiliar de visat-arxiu i fitxers metàl·lics-arquitectes que realitzen el visat de plànols-caixa-mostrador de lliurament de documents . Enmig d'aquesta unitat hi ha el despatx aïllat de l'arquitecte en cap, que és l'únic que té accés directe des del vestítol per facilitar-ne les consultes personals. En aquest sentit, i d‟acord amb un criteri general d‟organització del treball d‟aquesta secció, es va procurar evitar el contacte directe del públic amb els arquitectes que realitzen personalment el visat. L'altra unitat la constitueix l'oficina general d'administració, comunicada amb el despatx del tresorer, una altra de les dues úniques peces que tenen accés directe des del vestíbul. Totes dues unitats se separen amb el passadís d'entrada del personal, que és, així mateix, la zona per on el vestíbul es comunica amb l'exterior, és a dir, amb les vistes cap a les torres romanes i la façana neogòtica de la Catedral. Donada l'exigüitat de l'espai disponible es va pensar, com hem dit, ampliar el vestíbul amb el replà d'escala. Aquesta solució que permetia adaptar un espai per a zona de revisió i preparació de documents per part dels col·legiats, implicava, en canvi, la impossibilitat d'aïllar totalment el conjunt d'oficines -durant les hores que no fossin d'atenció al públic- de les circulacions verticals per desembocar en aquell replà, l'escala i els ascensors. la Junta d'Obres va indicar els inconvenients que això comportava i la necessitat destablir un tancament efectiu. Amb aquest criteri, es va arribar a una solució intermèdia, consistent a envair el replà només amb aquells elements que fossin massissos i que comportessin, per tant, un tancament fix i separar la zona lliure amb una simple mampara de vidre sense muntants ni travessers i una porta "Securit” que almenys unís visualment els dos espais ja que no podien ser-ho materialment. El moblament es va disposar de manera que facilités aquesta sensació i que, alhora, permetés en la mesura del possible alguna utilització efectiva del replà. Per això es van situar dos bancs iguals, un a cada costat de l'esmentada mampara de vidre.

Era finals del 1968 quan els arquitectes socis de Studio PER (Pep Bonet, Cristian Cirici, Lluís Clotet i Oscar Tusquets), que acabàvem de fer vint-i-set anys, vam rebre del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears l’encàrrec de fer el guió i el muntatge a la seu col·legial d’una contraexposició —que vam titular Orim, otro (Miró escrit de dreta a esquerra)— de l’exposició antològica organitzada per l’Ajuntament de Barcelona en el marc gòtic de l’antic Hospital de la Santa Creu. Malgrat les dificultats que la dictadura del general Franco representava per a l’obertura a l’estranger, ens sentíem molt pròxims als fets del maig del 68 a París. Barcelona era, aleshores, una ciutat més cosmopolita que ara, que no deixa de ser una ciutat a la qual l’èxit turístic li va diluint la personalitat. I guardem un record inesborrable d’aquells mesos en què vam estar treballant en el projecte, assessorats per Joan Brossa, Alexandre Cirici, Pere Portabella, Joan Prats i Antoni Tàpies, i sobretot del contacte amb Joan Miró. En el transcurs d’un sopar al Reno, vam exposar a Joan Miró el nostre guió, li vam demanar una intervenció personal sobre els vidres que envolten la planta baixa del Col·legi i vam fixar una data per visitar el seu estudi de Mallorca i escollir algunes pintures originals que haurien de formar part de l’exposició. A l’estudi de Miró hi vam anar l’Oscar Tusquets i jo mateix. La seva casa era bastant kitsch. Una peixera situada sobre una mena de parterre interior era l’element arquitectònic que més recordo de la sala d’estar on vam esperar que baixés del seu dormitori. Se’n va excusar dient que aquell era el terreny de la seva esposa Pilar, que tenia un germà arquitecte que els havia obsequiat amb el projecte. De seguida ens va conduir cap al seu estudi, un edifici de gran qualitat arquitectònica i molt viscut per Miró, ple d’obra seva en curs d’execució, retalls de revistes i de diaris i diversos objectes d’art primitiu africà. Ens van impressionar molt les pintures en què estava treballant. El nostre guió plantejava dividir l’exposició en dos espais ben diferenciats, separats per l’escala que duu a l’anomenada Sala Picasso i que proposàvem tancar lateralment i per sobre com si fos un túnel en fort pendent. L’espai inferior estaria dedicat al Miró d’abans de la Guerra Civil; l’espai de sobre, al Miró de després de la guerra. El túnel-escala entre els dos espais significaria l’època fosca de la guerra, i s’hi projectaria una pel·lícula que vam encarregar a Pere Portabella. Vam dissenyar els diferents racons i vitrines per posar-hi els quadres i objectes de l’exposició, amb els materials propis dels encofrats que ens va proporcionar desinteressadament l’empresa constructora que més apreciàvem en aquells temps, i que malauradament ha desaparegut del mercat: Famadas, SA. Pel que fa al contingut, malgrat que Miró, Prats i Tàpies ens van oferir obres originals de les seves col·leccions particulars, només vam utilitzar les obres que tenien més possibilitats didàctiques i una actitud més contestatària. Les grans obres no ens interessaven, ja es podien veure a la gran exposició de l’Hospital de la Santa Creu. Una gran part de la nostra exposició consistia en una selecció de fotografies ampliades de fragments de quadres en què era present tota la simbologia de Miró, com ara el sexe femení representat per uns peluts llavis genitals o bé capellans passant per l’anella, tal com es pot veure en els gravats de la sèrie Barcelona. Però en el nostre guió hi figurava, també, demanar a Joan Miró que fes alguna intervenció en els vidres que envolten la planta baixa de la seu del Col·legi d’Arquitectes, a la plaça Nova. Nosaltres imaginàvem que, en el millor dels casos, hi pintaria la seva signatura, però la seva resposta entusiasta va ser pintar-hi un mural en quatre colors i negre. A cadascun dels guionistes ens va assignar un color i ell es va reservar el negre, aplicat a escombra, per corregir el que nosaltres havíem de pintar moments abans. Era, en grans dimensions, la mateixa actitud que va portar Miró, en la darrera etapa de la seva vida com a artista, a pintar sobre quadres anònims que comprava en exposicions provincianes.

La nostra intenció en aquest projecte era fer, en arquitectura, l’equivalent a un camió de repartiment de Coca-Cola: Un container fàcil d’identificar i que endreci el caos d’un munt de caixes amb ampolles de diferents mesures, des de la normal fins la familiar. L’espai definit per l’edifici del COACB tancat per un mur cortina, en el qual s’havia d’instal·lar l’Arxiu Històric, i la nostra incapacitat de dissenyar en poc temps, i per a poques unitats, uns arxivadors de plànols, folis, fitxes i diapositives tan econòmics i eficaços com els del mercat varen ser els determinants essencials de la forma. Ens extendrem una mica més sobre ambdós conceptes. L’emplaçament en una planta lliure, d’un edifici amb mur cortina va ser el responsable de la posició de tot l’arxiu al centre del recinte, amb les circulacions perifèriques per no entrar en contradicció amb un tipus de façana pensada per deixar-la lliure de mobles. El mur cortina. El mur cortina de la façana existent, va ser també el responsable de l’elevació del paviment per corregir els defectes de l’edifici, que té l’ampit massa alt. A un nivell més anecdòtic, ha estat responsable del to fosc de la nostra intervenció en contrast amb el blanc brillant de l’ambient preexistent. També de la moqueta que cobreix la part nova en contrast amb el parquet existent. Després d’aquest projecte i fent una certa generalització de la nostra experiència, ens arrisquem a fer l’afirmació de que el mur cortina te moltes possibilitats en un edifici destinat a oficines. Reconeguda la nostra incapacitat per dissenyar i produir artesanalment uns arxivadors eficaços, (entenem per eficaços que els calaixos obrin i tanquin suaument), que fossin també transportables i alhora poguessin ampliar-se en cas de crèixer l’arxiu, però sense haver de recòrrer als arquitectes i artesans que els haguessin construit, vam optar per seleccionar el conjunt d’arxivadors que, al nostre parer, estiguessin millor dissenyats. Ens agradaria apuntar de passada que ni els fabricants més potents de mobiliari d’oficines s’han preocupat de coordinar les mides entre els arxivadors destinats a diferents usos, i que tampoc els tiradors de tots ells responen al mateix criteri de disseny. El nostre punt d’inici, d’utilitzar uns arxivadors produits industrialment, respon a una actitud en la que estem especialment interessats, perque, creiem nosaltres, respon a un cas molt simple del que són els encàrrecs més important de l’arquitectura d’interiors. ¿Com pot dissenyar-se un supermercat sense pensar que haurà d’utilitzar-se una d’aquelles monstruoses neveres per a productes congelats, formatges o llet? ¿Com pot dissenyar-se un bar sense pensar que a dins hi haurà una cafetera italiana plena de plàstics fluorescents i altres embellidors, i sense pensar que entre les taules aviat el propietari hi instalarà un parell de jukebox? ¿Com podem pensar en el disseny d’unes oficines si oblidem que la seva imatge estarà en part formada pels arxivadors, les màquines d’escriure i les neveres de Coca-Cola? El resultat d’aquesta actitud es un cert caos visual d’arxivadors de diferents mesures i amb diferents sistemes de tirador. Caos que intentem endreçar amb l’utilització d’un sol i fosc color per a tots els tipus d’arxivadors i la introducció d’unes repises i suports cil·líndrics de fusta que, resolent el problema funcional de superfícies de treball pels qui treballen a l’arxiu històric, introdueixen un ordre visual. Així com les endreçades pilastres del Palazzo Taruffi mantenen la monumentalitat d’un edifici amb obertures disposades asimètricament, els cilindres de fusta en les cantonades de l’Arxiu Històric son prou importants visualment per admetre un cert caos en el disseny i disposició dels arxivadors. Per tranquilitzar als funcionalistes, direm que la funció d’aquestes columnes es resoldre el problema de les cantonades que no tenen resolt els fabricants d’arxivadors.

La planta de Secretaria havia estat dissenyada per Antoni Moragas i Gallissà. La junta del COAC, considerant que havia quedat obsoleta, va encarregar una renovació total de la mateixa. En la nova planta s'ha incorporat l'antic vestíbul per augmentar l'espai de recepció, i s'han creat tres zones: uns despatxos tancats, una oficina panoràmica i la tercera d'arxiu. En el projecte s'han recuperat parts de l'antic interior per a mantenir la memòria de la història del COAC.

La proposta és una reinterpretació del projecte original d'en Xavier Busquets de l'any 1962 i que forma part del llegat de l'arquitectura moderna catalana. Consisteix en mantenir i reforçar allò que era més substancial a la proposta original; que era la tensió que s'establia entre la plataforma monumental del cos baix trapezoïdal amb els esgrafiats de Picasso i el cos amb alçada, retirat, de les plantes d'oficines. Reforçant la neutralitat del fons, es valora més el basament d'en Picasso. Es recupera, en definitiva, l'esperit del projecte original introduint algunes modificacions com ara el canvi de tipus d'obertura de les finestres, passant de lliscants i batents originals, a unes oscil·lobatents i a la supressió de l'acabat del coronament de l'edifici amb un aplacat amb gresite estenent el vidre de la façana fins al coronament superior, com ja apareixia a la maqueta que Busquets havia presentat al concurs de l'any 1958. S'optà doncs per una fidelitat critica del projecte original en comptes d'una proposta alternativa com podria ser proposar una segona pell o el canvi de l'especejament del mur cortina de la façana en benefici d'una major transparència. S'ha procurat millorar les prestacions de la nova façana tant en la qualitat dels materials i detalls constructius com en l'eficiència energètica del conjunt. En aquest sentit, s'ha incorporat en el panell dels ampits, un vidre fotovoltaic amb tecnologia CIGS, amb una serigrafia de petits punts blancs de manera que es matisi l'impacte del negre al gris i s'integri millor al conjunt de la façana.

La proposta és una reinterpretació del projecte original d'en Xavier Busquets de l'any 1962 i que forma part del llegat de l'arquitectura moderna catalana. Consisteix en mantenir i reforçar allò que era més substancial a la proposta original; que era la tensió que s'establia entre la plataforma monumental del cos baix trapezoïdal amb els esgrafiats de Picasso i el cos amb alçada, retirat, de les plantes d'oficines. Reforçant la neutralitat del fons, es valora més el basament d'en Picasso. Es recupera, en definitiva, l'esperit del projecte original introduint algunes modificacions com ara el canvi de tipus d'obertura de les finestres, passant de lliscants i batents originals, a unes oscil·lobatents i a la supressió de l'acabat del coronament de l'edifici amb un aplacat amb gresite estenent el vidre de la façana fins al coronament superior, com ja apareixia a la maqueta que Busquets havia presentat al concurs de l'any 1958. S'optà doncs per una fidelitat critica del projecte original en comptes d'una proposta alternativa com podria ser proposar una segona pell o el canvi de l'especejament del mur cortina de la façana en benefici d'una major transparència. S'ha procurat millorar les prestacions de la nova façana tant en la qualitat dels materials i detalls constructius com en l'eficiència energètica del conjunt. En aquest sentit, s'ha incorporat en el panell dels ampits, un vidre fotovoltaic amb tecnologia CIGS, amb una serigrafia de petits punts blancs de manera que es matisi l'impacte del negre al gris i s'integri millor al conjunt de la façana.