Premiades
Catalogades
Desaparegudes
Totes les obres
-
1981
-
Pla de Reforma i Millora de les Places de Gràcia
Bach-Mora Arquitectes, Jaume Bach i Núñez, Gabriel Mora i Gramunt
La Vil·la de Gràcia s’annexionà a Barcelona a finals del segle XIX. S’inicià aleshores un procés de densificació que va produir una arquitectura desigual, tant en alçada com en qualitats. Distribuïda en carrerons estrets plens de cotxes i amb els pocs espais públics ocupats per un mobiliari urbà mal dissenyat. Les seves nou petites places conserven encara avui, el seu caràcter. Es tractava, donada la poca ajuda de l’arquitectura del barri, d’organitzar el projecte des de l’interior de l’espai de les places i reforçar les peculiaritats de cadascuna d’elles. Subratllant l’específic, però afirmant la pertanyença a un ambient comú. Es proposa substituir l’aparcament en superfície de les places i reduir els trams d’asfalt al mínim, per engrandir-les física i visualment, ordenant amb racionalitat els elements de servei. -
Plaça dels Països Catalans
Viaplana / Piñón Arquitectes, Heliodoro Piñón Pallarés, Albert Viaplana i Veà
1981 - 1983
-
1982 - 1983
-
1983
-
1981 - 1984
-
1982 - 1984
-
1981 - 1985
-
1983 - 1985
-
Pèrgoles de la Plaça Major
Enric Miralles i Moya, Carme Pinós i Desplat
Aquestes cobertes són el primer pas per tornar a fer possible la plaça, Per desplaçar un nou centre definit per les seves ombres. Ara, aquestes cobertes atreuen la mirada i són el lloc on començar a pensar les següents intervencions. El mecanisme de construcció és idèntic al seu dibuix sobre el paper: un jàssera en successives contraccions forma la superfície on recolzar cadascun dels sostres. Un pilar és el suport de dos d'aquests. Trobar a l'interior d'un traç, recórrer-lo com un camí... i es forma aquella geometria més elemental, la que segueix els impulsos d'algú. Trobar en el seu interior allò que anomenem projecte.1985
-
Plaça Josep Barangé Bachs
Viaplana / Piñón Arquitectes, Heliodoro Piñón Pallarés, Albert Viaplana i Veà
1982 - 1987
-
1987
-
Reforma de la Llotja de Castelló d'Empúries
Carles Bosch i Genover, Joan Lluís Frigola i Torras, Francesc Hereu i Pascual
1988
-
Plaça al Fossar de les Moreres
La remodelació del Fossar de les Moreres atorga i restitueix el caràcter simbòlic de memorial dels fets de 1714 a l’espai adjacent a la basílica de Santa Maria del Mar, ple de connotacions històriques i que darrerament tenia un caràcter residual. La nova configuració del lloc permet alhora l’ús públic quotidià i veïnal de la placeta i la seva significació simbòlica. Els elements més significatius que incideixen en el projecte són la magnífica façana lateral de Santa Maria del Mar i el carrer del Malcuinat, situat a la façana oposada de la plaça i perpendicular a la façana de l’església. L’eix virtual d’aquest carrer, que connecta el Pla de Palau amb Santa Maria del Mar, es converteix en directriu bàsica del projecte. El marc físic del memorial se cenyeix a la intervenció en la superfície interior definida pel límit poligonal del paviment existent, que el recull com a traça recent de la història del Fossar. El caire simbòlic que es confereix al lloc s’assoleix amb la manipulació topogràfica d’aquesta superfície. En el límit de la plaça amb el carrer de Santa Maria, un pedrís de 30 m de longitud i 60 cm d’alçària determina l’accés a l’interior de la plaça pels dos extrems, protegeix l’espai del tràfec del carrer i li atorga un caràcter més tranquil.1988 - 1989
-
Urbanització de l'Àrea Olímpica de la Vall d’Hebron
En essència i en termes generals, s'ha permès experimentar un projecte sobre l'espai obert, més que no pas sobre l'espai lliure. L'espai disponible de la ciutat actual és l'espai tensionat per excel•lència. Mai no és lliure. En termes de forma perquè es tracta d'un buit urbà, un buit enmig de coses irresoltes que han impossibilitat l'ocupació. En termes d'ús perquè a la ciutat ja no existeix l'espai lliure per a la contemplació. S'hi actua sempre: es corre, es patina o es balla. Mai no es mira, es passa. El nou espai concebut és una estructura de lleis tancades i de formes obertes. No pretén ser una obra acabada. La ciutat, ara, no és mai una composició. Està influït, si es vol, de l'art Pop. Però de manera més decantada que els objectes d'Oldenburg que conté: ho està pel que fa a la manipulació d'escales i l'ús del signe. S'aproxima a una lectura de la ciutat que passa per Poe, Baudelaire, Benjamin o l'expressionisme alemany, pel fet de sentir i crear la ciutat com a cosa terrible; cercant la seva bellesa terrible.1986 - 1992
-
1989 - 1992
-
Plaça d'Alfonso Comín
El projecte d’urbanització del Nus de Collserola es planteja des de la condició prèvia de situar un camp de futbol al centre de la plaça. Aquesta centralitat divideix l’espai en dos fragments ben definits i que, per la seva situació urbana, tenen característiques diferents. El superior, sota del qual circula el II Cinturó de Ronda, té un caràcter de plaça-mirador. L’inferior, donada la seva proximitat a carrers amb alta densitat urbana, es planteja bàsicament com a plaça-jardí. A la plaça superior, es construeix un umbracle des d’on es pot gaudir d’excel·lents vistes sobre la ciutat de Barcelona i el mar. Un mur de formigó separa l’umbracle d’una zona enjardinada amb una edificació que dóna accés a l’edifici del Centre de Control de Trànsit, ubicat al subsòl de la plaça. Aquesta part de la plaça, més activa, s’ha pensat de manera que es puguin realitzar activitats lúdiques, des de teatre a diversitat de jocs. L’edifici de Control de Trànsit es projecte soterrat, a fi i efecte de que no ocupi un gran volum sobre el conjunt. En superfície, sobresurt una claraboia d’onze metres de diàmetre, l’ascensor, l’escala i el vestíbul d’accés, projectats com a intersecció de diferents cilindres.1990 - 1992
-
Plaça de la Constitució
Martínez Lapeña-Torres Arquitectos, Juli Esteban i Noguera, Antoni Font Arellano, José Antonio Martínez Lapeña, Jon Montero Madariaga, Elías Torres Tur
Un jardí escenifica amb lleis pròpies fragments de la naturalesa. Els tests són jardins a les cases. La Plaça de la Constitució és un test a la ciutat. A la plaça es recrea una arbreda semblant a unes altres que són familiars als gironins en els paisatges dels camps de cultius de plàtans i pollancres. L'arbreda creix sobre un pla horitzontal de grava i sorra suau per als passejos, emmarcada per llargs volums de formigó polièdric. Aquesta envolupant tectònica la separa i protegeix dels carrers, i defineix l'àmbit d'aquest test a escala urbana. En els projectes de jardins sempre han estat una constant les cites i les picades d'ullet, que accentuen el seu caràcter lúdic i surrealista. D'aquí la presència davant del Banc d'Espanya de gegants monedes antigues encunyades a Girona; de caps de carpa del riu Onyar, escopidors de pluja; de mosques narcisistes (Sant Narcís és el patró de Girona) en els escocells dels arbres; de bancs amb crestes, o de megàfon amb potes; i de font de lletres traspuant en els quatre rius de la ciutat (quan de la font no brolla aigua, almenys es pot llegir el nom de la plaça). La nena que simbolitza la Constitució va néixer a Girona el dia de la seva promulgació. Cada dècada que commemorés aquesta data, Francisco López anava a modelar una nova figura de la mateixa nena que s'anava a col·locar al costat de l'anterior. La plaça s'estén sobre la coberta d'un aparcament amb un paviment de formigó de rombes verds i grisos. Elevacions en forma de graderies són al seu torn xemeneies de ventilació.1982 - 1995
-
Plaça d'Islàndia
Arriola & Fiol Arquitectes, Andreu Arriola Madorell, Carme Fiol i Costa
El projecte, reconeixent la quadrícula com a preeminent en el disseny urbà general del sector que l’integra a la resta de la ciutat, vol descobrir de nou el carrer Bofarull i el Rec Comtal com a traces històriques amb característiques contraposades a les de la retícula cartesiana. El projecte construeix el xamfrà de la cruïlla Palència-Espronceda amb un estany d’aigua que evoca el record del Rec Comtal. El carrer Bofarull determina el front edificat de l’illa de l’Eixample i limita l’espai lliure triangular on se situa la gran font, al centre del barri. Els dos trams del carrer Bofarull es dissenyen en continuïtat amb aquesta part central com la ribera del Rec Comtal. Les característiques d’aquest espai lineal es contraposen a les de la trama racional i circulatòria de l’Eixample. La introducció de l’aigua, l’absència de trànsit, la vegetació, el nou paviment i la col·locació del mobiliari urbà atorguen a aquests espais un caràcter de jardí on tranquil·les línies d’arbres segueixen el curs de l’antic Rec Comtal. En alguns punts les línies paral·leles se separen i configuren una clariana. Una línia doble de lloses de ferro/formigó ressegueix les línies d’arbres de manera que una suporta els forats dels arbres i l’altra les columnes d’enllumenat. La resta del paviment de llamborda de terracota està col·locat en línies perpendiculars a les fileres d’arbres.1993 - 1995