Edifici de grans dimensions reconstruït l'any 1851 utilitzant les característiques de l'Eclecticisme. Consta de soterrani, planta baixa i un pis sota terrat, amb torratxa i coberta de teula àrab. Té un pati interior amb palmeres i galeries de columnes de ferro colat, i un claustre amb galeria alta i baixa d'arcs de mig punt. Hi són remarcables així mateix l'escalinata a la imperial i els interiors, amb mobles i complements de l'època. Can Guineu es troba situada al centre de Sant Sadurní, entre dos importants eixos de l'eixample, el carrer de l'Hospital i el carrer de Sant Antoni. Originalment es tractava d'una casa pairal. L'any 1703 passà a ser propeitat de la família Mir, quan Pau Mir va comprar-la als administradors de l'Hospital de la Santa Creu. L'any 1851, després d'un viatge realitzat pel propietaris a andalusia, la casa va ser reformada i ampliada d'acord amb els criteris estètics dominants en aquell moment.

Amplíssim casal a dues vessants, entre mitgeres, de planta, dos pisos i golfes. Cal destacar la pedra com a element noble a la façana, amb tres portals, gran balconada d'ample a ample de la mateixa, i tres balcons superiors. A la façana conserva també, importants restes de pintures imitant marbres de colors. L'interior es divideix a partir d'una gran escalinata que parteix del portal de pedra central, a l'alçada de la primera planta, deixant els baixos per a cellers.

Casa entre mitgeres de planta baixa i pis. No té accés directe des del carrer, ja que el jardí la manté separada de la via pública. Per la part posterior s'obre a un pati. Destaca la doble escala corba que dóna accés a la planta principal des del jardí. La barana és de ferro, amb un disseny diferent al del projecte, igual que el coronament en balustrada. La porta, amb una llinda decorada amb relleus, conserva un disseny modernista. La planta baixa, on hi havia els carruatges, s'ha adaptat com aparcament de cotxes. NH Aquesta fou una de les primeres cases que es construïren al carrer Diputació, aprofitant un projecte dissenyat pel carrer Raval, l'any 1880, que finalment s'ubicarà en aquest indret. Superat el conflicte de la guerra carlina i en un moment de prosperitat econòmica, la vila tornà a créixer superant novament les muralles. El carrer Diputació serà el símbol d'una nova prosperitat que va de la mà de les millores de les comunicacions que suposen l'obertura de la carretera de la Llacuna a Sant Boi i un millor accés a l'estació de tren.

La casa Josep Mestres és un edifici entre mitgeres de planta baixa, dos pisos terrat i torratxa, provinent de la reforma d'un edifici anterior. En la composició de la façana, la decreixent dimensió de les obertures, a mesura que puja l'edifici, va acompanyada també, d'un decreixement de la carreuada a la manera dels palaus renaixentistes que hi dóna solidesa visual. Les insinuacions neogòtiques són constants, en la modulació dels arcs de les nou finestres superiors, en la remarcada cornisa, en les motllures trencaaigües de sobre portal, etc. igual com en els elements més típicament vuitcentistes com la balustrada de terra cuita, el coronament de la façana, apte pel rellotge de sol o la tarja en ventall de la porta principal d'arc de mig punt.

Edifici entre mitgeres de tres crugies, amb soterrani, planta baixa, dos pisos i golfes sota terrat. La façana presenta balcó corregut al primer pis, finestres de doble obertura a les golfes, balustrada al terrat, i pilastres i motllures que formen retícula. La construcció s'inscriu dintre del llenguatge de l'eclecticisme. L'habitatge forma part d'un conjunt de cases corresponents a l'eixample vuitcentista de Sant Sadurní el carrer de Sant Antoni. El projecte inicial de l'obra, que es conserva a l'arxiu de l'Ajuntament, data del 24 de juliol de 1884. Va ser aprovat per la Diputació Provincial el 29 de novembre del mateix any. L'obra fou encarregada per Pere Massana i realitzada pel mestre d'obres Venceslau Güell.

És un edifici organitzat en planta baixa, primer pis, terrat i torratxa amb mirador, amb galeries i jardí, emplaçat en un solar fent cantonada, on el regust historicista es paladeja en cada un dels seus elements: l'encoixinat a la planta baixa, la balustrada de ceràmica motllurada al pla, al terrat i mirador, les reixes de ferro colat, les palmetes clàssiques, les columnes de ferro colat amb capitells clàssics, les voltes de maó de pla, les cartel·les i permòdols clàssics d'eco barroc, etc. Cal esmentar l'extraordinària vidriera modernista afegida a la galeria posteriorment i l'ampli jardí.

Magnífic conjunt neomoresc. L'edifici és en gran part edificat amb obra de maó, utilitzant sovint procediments característics de palau català, com les voltes de maó atirantades. Entre els elements més utilitzats hi ha l'arc de ferradura i els merlets de coronament piramidal que formen la tanca principal presidida per dues grans portes, d'arc de ferradura, protegides cada una, per dues torres cilíndriques. Cal esmentar el claustre lleugerament rectangular format per 5 x 6 arcs de ferradura organitzats en dues plantes, amb tres palmeres interiors. Aquest claustre forjat amb biguetes metàl·liques i revoltons ceràmics, conté els estris necessaris per l'elaboració del vi, destacant especialment les tines, a la planta baixa. Entre les dates que hem pogut veure a l'edifici, resenyen l'any 1888 a una reixa forjada, l'any 1924 a una font i l'any 1925 a la capella sense culte. L'obra, encara que dins de l'arquitectura de l'eclecticisme, presenta algunes contradiccions, degudes possiblement a ampliacions posteriors, com el porxo lateral. D'altra banda, els dubtes sorgeixen també de la seva cronologia en relació amb la figura d'Ali Bey (l'aventurer i espia Domènec Badia i Labric) la vida del qual transcorre entre 1766 i 1818, període possiblement massa avançat en relació amb les formes de Can Ferrer del Mas. De confimar-se, però, aquesta relació, es tractaria realment d'un fenòmen avançat dins la història de l'arquitectura neomoresca, no tant sols a nivell nacional, sinó internacional. El casal principal i la resta d'edificacions interiors han estat enderrocades i reconstruides només parcialment en la seva façana de migdia.

És un edifici de pisos fent xamfrà amb el carrer Marc Mir, desenvolupat en planta baixa, dos pisos i terrat. L'edifici destaca pel seu volum equilibrat i la forma de resoldre el xamfrà. Està concorregut d'elements eclèctics: cantoneres, encoixinades, gran cornisa sustentada per cartel·les i permòdols, mènsules amb dibuixos sota balcó, balustrada i capçalera escalonada, trencaaigües damunt la llinda de portals i finestres, etc. però ensems apareixen en els acabaments del trencaaigües, a la porta principal d'entrada i a l'escala, motius d'ornamentació naturalista que ens introdueixen al llenguatge modernista.

És un edifici de planta baixa, dos pisos, terrat i torratxa amb galeria i jardí posterior en el qual la barreja d'elements de diferents estils, característica de l'eclecticisme, és un fet: finestres medievalistes, encoixinats neo-renaixentistes, pilastres i capitells neoclàssics, estucat geomètric neomoresc, balaustrades de marbre, reixes de ferro forjat, columnes de ferro colat, escates de ceràmica vidriada, etc, etc, formen un cojunt molt ric i respresentatiu de la imatge de Sant Sadurní.

Aquest edifici, construit entre 1896 i 1900, en substitució de l'antic ajuntament probablement de l'any 1673, és resolt amb planta baixa, principal, golfes i terrat sobre planta rectangular. El cos princicpal, centrat a la plaça, conté la torre del rellotge i l'estructura vista del campanar, de ferro forjat. El Modernisme està només intuït, hi resta encara l'encarcarement en la modulació clàssica i la constant utilització d'elements arquitectònics del període anterior.

L'edifici construït a la primera dècada de segle, es desenvolupa en planta baixa i pis sobre una superfície en forma de U que abraça un pati-jardí, ocupant el conjunt una illa de l'eixample de Sant Sadurní. Apareixen en ell, encara, deixalles d'un cert eclecticisme sobretot amb la utilització de capitells sobre falses pilastres encoixinades en el cos central. A la part posterior de la façana hi ha una construcció contemporània que es relliga amb l'efici prexistent prolongant el seu sòcol. El pati central funciona com a zona compartida del complex. El 27 de novembre de 2017 l'edifici comença a funcionar com a nova seu de la Biblioteca municipal.

És una construcció entre mitgeres, de planta baixa, dos pisos i terrat, amb un programa d'habitacle condicionat per la llargada del solar i la poca amplada de la façana. Sens dubte, tot l'emfasi de l'obra està abocat a la façana, que resol amb una considerable delicadesa el problema d'una façana amb angle d'entrada mínim, en un punt on el carrer s'estreny. El resultat és una composició simètrica coronada per un magnífic pinacle a l'aresta, que, adaptant-se perfectament amb l'entorn, l'ajuda a configurar.

El conjunt constitueix un auster teixit de construccions industrials on Puig i Cadafalch es proposa demostrar la vigència dels procediments constructius del passat per a les necessitats i els programes moderns. El celler gran empra arcs de mig punt fets amb sis filades de maó que sostenen unes voltes rebaixades que arriben fins a la façana, combinades amb uns arcs lleugerament apuntats. El pavelló d’expedicions opta per emprar una gran catenària invertida feta exclusivament de maó, subjectada amb travessers també de maó i amb un tancament de pedra. Puig i Cadafalch utilitza les formes donades pels elements de suport per compondre les façanes, tant frontals com laterals, de manera que expressin aquest suport, si bé introduint d’altres elements estrictament ornamentals, com ara els perfils escalonats de les obertures, les gelosies de maó, les sèries de contraforts o els pinacles de pedra.

L'edifici s'inicia l'any 1908, encara en plena eufòria modernista, i un any després, gràcies a l'esforç d'un grapat de sadurninencs, s'acaba. L'esperit progressista de l'entitat es veu correspost arquitectònicament amb un edifici equilibrat, on l'estil ja està desproveït d'elements eclèctics. L'obra es distribueix en dues plantes, amb una composició simètrica a l'única façana, en la qual sobresurt un cos central amb interessants pinacles d'ornamentació naturalista.

Edifici entre mitgeres de tres crugies. Té planta baixa i dos pisos sota terrat amb torratxa, i un jardí posterior. La façana presenta com a elements remarcables la porta d'accés, els balcons i la balconada correguda de baranes amb ornamentació naturalista, les motllures i el coronament amb barana de terrat i capcer ornamentat. La decoració de la façana es completa amb simulació d'encoixinats. La construcció s'inscriu dintre de l'estètica del Modernisme. Aquesta és una de les obres més remarcables del modernisme a Sant Sadurní. El projecte de Santiago Güell, conservat a l'arxiu de l'Ajuntament, data del 10 de febrer de 1909 i va ser aprovat el 10 de juny del mateix any. L'obra es realitzà entre els anys 1910-1912. Sembla possible que l'edifici fos el resultat de la reforma d'una construcció anterior. La Casa Mestres se situa en una dels eixos de l'eixample vuitcentista de Sant Sadurní, centrat al carrer del Raval, sector que actualment es veu afectat per un procés de terciarització.

Edifici d'una sola planta, irregular i adaptada a la configuració dels carrers que l'envolten. Els elements més interessants que presenta són sis voltes atirantades de maó de pla amb bigues de gelosia, reflectides exteriorment als paraments laterals de la façana. Hi ha una sola porta d'accés pel xamfrà. La decoració es concentra fonamentalment a la façana principal, amb una combinació d'elements d'inscripció clàssica i naturalista (palmeta de coronament, pinacles, garlandes florals...) que respon a un cert eclecticisme basat en les estètiques modernistes i noucentistes.

Edifici antic, entre mitgeres, restaurat a l'any 1925. La restauració forma un conjunt arquitectònic amb la nova façana del temple parroquial, a la qual s'adossa en angle recte. Consta de planta baixa i dos pisos i teulada a doble vessant. Al primer pis s'obren dos balcons, amb un rellotge de sol entre ells, i al darrer pis hi ha una galeria. En aquest projecte, Folguera s'inspirà en els models clàssics provinents d'Itàlia. La superfície de les façanes dels dos edificis va ser esgrafiada.

Edifici públic aïllat, envoltat de jardí que fa cantonada amb el carrer de Cesar Martinell i amb el d'En Ferrer i Sallés. Presenta planta en forma de T. S'hi accedeix per una torre central davantera de planta baixa i dos pisos, les ales laterals tenen planta baixa, pis i golfes. Hi ha cobertes de teula àrab al cos anterior i terrat al posterior. Les finestres i les portes mostren llindes esglaonades. A les cobertes s'obren finestres-mansarda. Connecta a través d'una passera elevada amb l'edifici de nova planta de la Casa dels Avis. El que havia de ser l'antic hospital situat al carrer Torres i Bages construït a partir de la donació d'un terreny de Josep Ferrer Sallés no es va arribar a acabar i finalment l'any 1928 fou substituït per un nou hospital. Aquest hospital va ser encarregat l'any 1928 en el mateix temps que s'urbanitzava la plaça Manel Raventís a l'arquitecte Ygnacio Brugueras. Tres anys més tard hi col·laborà Josep Ros i Ros que dissenyà l'accés, les escales i la tanca. Posteriorment, l'any 1956 l'Hospital es va ampliar annexant un nou cos el projecte del qual fou responsable Moliner. L'última intervenció va ser l'any 2002 quan Ramón Fuste Sitges va projectar una passera elevada que connectava amb la Casa dels Avis després de la reconversió de l'hospital en una residència per gent gran. El 1988 la Fundació es va extingir i l'Ajuntament va cedir la gestió a la mútua La Aliança.

Grandiós Casal entre mitgeres de planta i dos pisos. Darrerament ha estat remodelat totalment per "La Caixa" i només s'ha salvat la façana que talment està brodada d'esgrafiats representant a Sant Jordi, els balcons amb baranes de terracuita i els portals d'aquest mateix material. Aquesta façana dóna una gran categoria al carrer major de Sant Sadurní.

L'edifici original, obra de l'arquitecte Josep Ros i Ros, que havia ja evolucionat del Modernisme cap a uns projectes més continguts i sobris del Noucentisme, pren un caràcter de gran contundència volumètrica per ser un edifici aïllat de planta baixa i tres plantes essent la darrera pensada com a galeria amb una gran barbacana sostinguda per bigues. La coberta és a quatre aiguavessos de teula àrab. Al tractar-se d'un edifici aïllat tot el perímetre és concebut com a façana tant les que donen al carrer com les orientades a l'interior de la finca. També el perímetre queda protegit per la inclusió d'una tanca que en el que seria la façana principal és a base de brèndoles de ferro alternades per pilars i amb les característiques boles. Destaca la façana pensada per a visitants orientada a un petit jardí amb escalinata, porxo i coronament mixtilini que recorda l'arquitectura vernacular i allotja un frontó de ceràmica amb el dibuix decoratiu de raïms i copes de cava, així com el nom de la marca "Cavas Freixenet". Pel que fa a la composició i tractament de la resta de façanes el joc de buits i plens segueix una distribució simètrica amb obertures allindades i d'altres amb òculs ovalats. Corresponent als eixos de simetria trobem balconades amb brèndoles de ferro en la planta primera. Tot el parament està estucat, excepte l'ampli sòcol tractat en paredat rústec. I respecte als límits de cada façana hi ha l'aplicació de l'encoixinat de carreus de pedra que n'augmenten la sobrietat del conjunt i estan en sintonia amb les obertures dels accessos a base d'arcs de mig punt amb dovelles de pedra. Es tracta d'un complex industrial dedicat a l'explotació i elaboració vitivinícola, amb la marca "Freixenet, S.A.". Com a centre productor es fundà el 1861 i va ser el 1914 quan s'inicià la producció de l'espumós. Arran de l'Exposició Internacional de Barcelona, el 1929, crearen una coneguda icona amb el denominat "nen Freixenet"; creat per encàrrec de Pere Ferrer Bosch, fundador de l'empresa i el cartell va ser obra d'un dissenyador alemany.

L'edifici ocupa tota la llargada del carrer Francesc Moragas, però també té entrada pels carrers Hospital i Sant Antoni. Té tres cossos, cadascun estava destinat a usos diferents; el central a vestíbul i escala, el de l'esquerra a museu i biblioteca, i el de l'esquerra a oficines i habitatge. Actualment l'edifici està destinat a oficines. La imatge de l'edifici respon als criteris marcats per la institució ja que la mateixa estètica la troben en altres edificis contemporanis de la Caixa. La decoració barreja elements classicistes, com les columnes i els frontons, i elements de regust gòtic com les finestres de les golfes. A finals de 1931, la Caixa presenta la sol·licitud per aixecar un edifici al llarg del carrer Vilaró, després anomenat Francesc Moragas. El permís fa constar que l'obra es farà en zona de servitud i que està exempt de pagar tributs gràcies als estatuts de les caixes. Tot i que no fa referència a l'adquisició dels terrenys, aquests pertanyien a M. Dolors Vilaró i Raventós al 1892, quan, en motiu d'una reforma de la casa, va cedir-ne una part per tal d'eixamplar el carreró que portaria el seu nom. El projecte de la Caixa no es limitava simplement a obrir oficines sinó que oferia una biblioteca i un museu, que no s'inauguraria fins la dècada dels cinquanta. El museu es dedicaria a l'homenatge a la vellesa, festa molt vinculada a Sant Sadurní ja que va sorgir en aquest municipi i posteriorment es va estendre a altres poblacions catalanes.

Edifici de planta en forma de L. Ocupa el xamfrà d'un solar que recull així mateix els edificis industrials de les Caves Miró. Presenta una estructura complexa i simètrica, organitzada a l'entorn del jardí. El cos central consta de planta baixa i pis amb porxo i balustrada superior. Les ales laterals també consten de planta baixa i pis; a la planta baixa s'obren un seguit d'arcades sostingudes per columnes i el primer pis està lleugerament enretirat respecte al pla de la façana. Té dues torres als extrems i un cimbori a l'eix central de simetria. Les cobertes són de teula àrab. Hi són elements remarcables dintre del llenguatge noucentista utilitzat per l'arquitecte els arcs de mig punt, les columnes clàssiques, els balustres, els gerros i les boles de coronament. Té un paral·lel directe en el Palau de les Arts Gràfiques de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, per la disposició de la planta i també per la solució del porxo d'entrada i el tractament dels volums. La Casa Miró es troba situada a l'eixample del carrer de la Diputació, al costat de l'edifici de les Caves Miró, edificat pocs anys abans. El projecte, conservat a l'arxiu de l'Ajuntament, data del mig de 1929, tot i que no va ser aprovat fins el 13 de juny de 1932. La realització de l'obra fou encarregada a l'arquitecte Cèsar Martinell, que el 1929 ja havia dirigit la construcció de les caves.