El dia 5 de desembre del 1911, el metge de Centelles Josep Gispert compra la botiga a Francisco Cuadrenys per als seus dos fills, Enric i Alfons; d'aquí el nom de la botiga: E&A Gispert. L'orientació del negoci rau en la distribució dels productes a l'engròs. El 1993, la vídua d'Enric Gispert —l'últim de la nissaga— traspassa la botiga als germans Margenat, que decideixen obrir la botiga al públic en general. Des del 2013, el negoci el regenten Gemma Marin i Enric Comelles.

Edifici entre mitgeres, de quatre crugies. Està format per planta baixa i un pis, amb coberta de teula àrab, a dues vessants. Hi ha una galeria posterior i pati. Les portes presenten arc trilobats. Hi ha balustres de morter armat i utilització de maó. El llenguatge arquitectònic respon a les característiques del modernisme (emprat d'una manera austera). L'habitatge es troba situat a la zona d'eixample formada als costats de la carretera de Sant Martí de Sarroca, BV-2121, inaugurada el 1881. És una zona interessant pel que fa a l'arquitectura eclèctica i modernista.

Edifici entre mitgeres, de tres crugies, format per planta baixa, entresòl, dos pisos i terrat amb torratxa i mirador. La façana és de maó vist, excepció feta de la planta baixa i l'entresòl. Presenta composició simètrica. Són elements interessants els aplacats de ceràmica vidriada i la barana del terrat, de ceràmica motllurada al pla. Al centre del coronament de la façana apareix la inscripció de 1884. La Casa Torner i Güell es troba situada en la zona d'eixample vuitcentista urbanitzada a partir de l'enderrocament de l'antiga muralla medieval. La casa fou construïda per iniciativa d'Antoni Torner i Güell, i dirigida pel mestre d'obres Josep Inglada i Estrada. A l'arxiu de l'Ajuntament de Vilafranca es conserven dos projectes datats del 1884, un amb data de 4 d'agost i aprovat el 12 del mateix mes, i un altre del 17 de novembre, que presenta l'addició d'un nou pis, aprovat dos dies més tard.

L'edifici -actual seu de la "Mutua General de Seguros"- fou bastit entre 1894-1896 com a edifici representatiu i d'oficines de la Companyia del Gas Lebon seguint un projecte de l'arquitecte Francesc de Paula Villar i Carmona. La parcel·la s'inscriu dins d'una singular doble illa d'eixample delimitada pels carrers d'Aribau, Diputació, Balmes i Gran via de les Corts Catalanes, ocupada majoritàriament pel gran edifici de la Universitat de Barcelona. Es tracta d'un edifici de planta quadrangular que s'inscriu en una parcel·la rectangular, bona part de la qual estava destinada en origen a jardí i actualment està habilitada com a pàrquing. Un dels aspectes més rellevants d'aquest edifici i que el converteix en una de les construccions més destacades de final del segle XIX a Barcelona és precisament l'originalitat del projecte. Ens referim al fet que sembla un edifici exempt malgrat ser la testera d'una banda contínua d'edificació alineada al carrer Balmes. L'arquitecte va aconseguir aquest efecte adossant l'edifici a la mitgera veïna del carrer Balmes, però obrint la seva façana principal vers el jardí al qual s'hi accedia des de la Gran Via. L'edifici consta de cinc nivells d'alçat clarament diferenciats en tres cossos. L'inferior, quasi a manera de basament, presenta un tractament material molt diferent de la resta de la façana; fet amb carreus de pedra disposat en filades regulars, presenta dos nivells, un inferior on es localitza l'actual entrada a la Mútua (al carrer Balmes). A sobre d'aquest nivell inferior es localitza un segon pis, al que s'obren un seguit d'arcs escarsers rebaixats que li donen un aspecte de galeria o cos molt diàfan. No obstant això, però, aquest segon nivell guanya protagonisme a la zona de l'antic jardí on es disposava de l'entrada principal. En aquest frontis, una escala monumental amb barana de pedra dona accés a l'interior de l'immoble a través del segon nivell. Aquesta entrada queda, a més a més protegida dels agents atmosfèrics com sol o pluja a través del voladís del balcó que es desenvolupa al pis principal. Pel que fa a la resta de la façana, cal ressaltar l'homogeneïtat d'elements i de composició als tres frontis. En aquest sentit, a sobre del basament de pedra ja descrit, on s'emmarquen les obertures dels dos nivells interiors, es desenvolupa el cos de la façana pròpiament dit. Separat de l'inferior a través d'una cornisa correguda, aquesta pren rellevància als angles, on es desenvolupen les torres, convertint-se en un voladís que configura la base de les tribunes del pis principal. Aquestes tribunes es configuren com un element rectangular recolzat sobre de mènsules esculpides, amb barana de pedra i columnes jòniques que suporten un entaulament que és la base al balcó desenvolupat al segon pis. Les finestres del pis principal queden emmarcades per pilastres jòniques que incorporen al fust diversos carreus de punxa de diamant i que es converteixen en l'únic element ornamental a banda de l'entaulament llis que les coronen. Al segon pis, en canvi, les finestres -tot i que mantenen el mateix tipus de pilastra- es configuren com balcó ampitat i es rematen amb frontons semicirculars que contrasten amb les motllurades de l'últim pis. L'edifici es remata amb una potent cornisa a la qual s'obren unes obertures circulars a manera d'ulls de bou esculpides amb decoració floral i que coincideixen amb l'eix vertical on es disposen les finestres. A sobre de la cornisa es desenvolupa un darrer pis amb mansardes i coberta a un vessant que és fruit d'una obra posterior. Pel que fa a les torres cantoneres, com ja s'avançava, presenten un nivell més que la resta de la façana i en el que es desenvolupa una mena de galeria molt diàfana a través d'una obertura triple amb arc i pilar central. Les torres es cobreixen amb una coberta de falsa mansarda que es remata amb un terrat pla amb barana de ferro. A diferència del nivell de basament fet en pedra, a la resta de la façana el material predominant és el maó, disposat en franges horitzontals i que contrasta amb la blancor de la pedra artificial dels muntants i llindes de les finestres. L'edifici fou projectat per l'arquitecte Francesc de Paula Villar i Carmona l'any 1894 per encàrrec de l'empresa Gas Lebón -una de les pioneres a l'estat en la producció i comercialització de gas per a l'enllumenat públic i privat de la ciutat. El projecte original no preveia les mansardes, que són un element afegit que va modificar considerablement la percepció de la façana, ja que visualment empetiteix les torretes angulars i resta verticalitat al conjunt en general.

Edifici entre mitgeres amb jardí posterior, de planta baixa, dos pisos i terrat. La composició de la façana és simètrica i presenta elements que corresponen al llenguatge del neoclassicisme (cartel·les, capitells, timpà, mènsules, etc). Aquesta casa es troba situada davant de l'estació, en la zona d'eixample començat a construir a partir del 1865, en un entorn en constant procés de degradació. Inicialment estava envoltada de jardins laterals i posteriors, i hi havia galeries laterals amb planta baixa i un pis. Més endavant desaparegudes ja que s'ha construït en ambdós costats blocs d'habitatges.

Es tracta d'un edifici entre mitgeres destinat a habitatge unifamiliar i a usos comercials. L'immoble de planta irregular, compost de planta soterrani, planta porxo descomposta en planta baixa i entresòl, i dues plantes pis. La coberta és plana i en sobresurt la caixa d'escala adossada a la mitgera. La façana es compon simètricament sobre dos eixos verticals. El porxo és d'alçada singular de dos intercolumnis, amb suports de secció quadrada formats per base i fust amb mènsules i coixins de diamant. Façana interior de línies corbes i ornamentació floral. Trobem un balcó corregut amb barana de ferro i matxons coincidents amb els pilars del porxo i dues obertures de brancals estriats que enllacen amb els balcons ampitadors de la façana superior. El coronament està format per una cornisa amb mènsules. Els paraments del pis principal tenen bandes horitzontals i els del pis superior estan estucats simulant maons.