El conjunt se situa en una zona irregular de l'Eixample barceloní on es combinen habitatge i indústria i s'ajusta a la volumetria específica aprovada per l'Ajuntament el 1956, que va ser retocada posteriorment el 1961. La torre d'oficines, de component vertical, se situa en una de les cantonades de la poma i se separa del terra per marcar-hi l'accés. El bloc de laboratoris, de composició horitzontal i lleugerament corb, es retira del carrer per crear un pati d'aparcament protegit per un petit talús. Posteriorment es van fer diferents ampliacions fins a completar la poma amb instal·lacions destinades a l’ús industrial. Actualment, es preveu rehabilitar el conjunt adaptant la torre a vivendes i el bloc a oficines. La lleugeresa i la llibertat compositiva d'aquest conjunt es deuen a una estructura metàl·lica que allibera els murs de la seva condició portant. Aquest efecte s'amplia amb el tractament de les façanes, revestides amb pedra calcària blanca, que potencia les superfícies com a plans abstractes. Les directrius verticals dels pilars metàl·lics es troben amb les franges horitzontals de vidre al mateix pla. Entre el 2002 i el 2006 l'edifici va ser objecte d'importants modificacions per modificar-ne l'ús i albergar habitatges i oficines, mantenint la volumetria i les façanes.

L’edifici de l’ Institut Botànic, un centre dependent del Consell Superior d’Investigacions Científiques, es situa a la cota més alta del Jardí Botànic de Barcelona a la vessant de la muntanya de Montjuïc juntament amb l’Anell Olímpic. L’edifici s’orienta sobre l’ala nord-est del jardí, la zona dedicada als fitoepisodis del Mediterrani occidental i el Nord d’Àfrica, amb vistes sobre la ciutat de Barcelona. S’estructura com una línia horitzontal que interseca el terreny natural en pendent a manera de frontissa entre dues cotes topogràfiques. D’aquesta manera la secció permet organitzar els diferents programes amb accessos independents des de la carretera posterior i des de la trama de camins del jardí. L’ institut Botànic es desdobla en tres nivells diferenciats atenent el seu programa: – Un primer nivell subterrani ubicat al gran vas de formigó que configura els fonaments i que conté, amb una climatització específica, els dipòsits de plantes, llibres, el gran herbolari, així com les instal·lacions i la petita àrea de treball ambdues il·luminades i ventilades mitjançant patis. Aquesta planta actua com a contrapès estructural del mecanisme constructiu de les plantes superiors; un conjunt de pantalles, murs, jàsseres de formigó armat que organitzen el programa i sostenen el nivell intermedi a la cota del jardí i dels que se’n suspèn la planta superior a nivell de la plataforma d’accés i aparcament posterior. – En el nivell intermedi, comunicat amb la xarxa de camins del Jardí Botànic, s’ubiquen la sala polivalent i el Museu Salvador, l’àrea d’exposicions i la cafeteria-restaurant. Tots ells amb accés al públic que visita el Jardí. – En el nivell superior es situa l’àrea restringida destinada als científics; la biblioteca, les zones d’investigació i laboratoris i l’àrea d’administració. Les crugies de sis metres van adaptant-se a les diferents sol·licitacions estructurals i d’ il·luminació composant un continu en el que les volades es van fent més potents a mesura que la caiguda topogràfica del terreny es va accentuant. En la construcció s’utilitzen els mateixos materials ja presents en la construcció del jardí; el formigó vist i l’acer corten.

Edifici de recerca, per a la Universitat de Lleida situat al campus de Cappont. Està destinat a la recerca d’energies aplicades S’estructura en tres blocs diferenciats per usos, seguint el programa de partida. a) Un que acull l’àrea de tallers, sales de muntatges experimentals. Se situa paral·lel al carrer per afavorir els accessos rodats i té una volumeria més contundent considerant els seus requeriments de doble alçada i privacitat (assaig de prototipus).Així mateix seguint els requeriments de programa, ocupa un cos independent de la resta de l’edifici. b) Àrea de laboratoris i assaigs situats en planta baixa amb façana a l’interior del campus i ben comunicats amb l’àrea de despatxos d’investigadors responsables que se situen davant, a l’altre costat del passadís. c) Despatxos/seminaris, disposats davant de laboratoris i que donada la seva dimensió i característiques d’ús s’estructuren en 2 plantes per aconseguir la mateixa orientació i tipologia, a més d’un nucli d’administració situat en planta baixa, al costat del vestíbul d’accés. Un espai obert central enjardinat separa el nucli de tallers (més sorollós) de la resta de l’edifici. Característiques més significatives de l’edifici: - Edifici lineal, amb poca alçada que a través de la torre d’instal·lacions, recupera l’alçada genèrica de la resta d’edificis del campus. Façana al carrer en formigó, buscant per una banda l’aïllament visual i evitar la transmissió de soroll i generar una imatge potent. - Dos grans pòrtic marquen els molls de càrrega, que són la interrelació entre tallers i carrer. - Les grans caixes, , sobre la coberta, recullen instal·lacions especials i serveixen de lluernaris als laboratoris. - Instal·lacions especials- relacionades amb l’objecte de l’edifici-: plaques fotovoltaiques verticals i horitzontals en façana i coberta, plaques solars tèrmiques, amb tubs de buit i amb col·lector pla en coberta, , equips de cogeneració, aportació natural, dins la mateixa arquitectura de calor i fred .

El Parc de Recerca Biomèdica està situat en el front marítim de Barcelona, en un entorn caracteritzat per la proliferació d’edificis singulars. La proposta d’una gran plataforma que ordeni el solar, de forma molt irregular, i la col·locació a sobre d’un edifici sobreelevat en forma de con el·líptic truncat diagonalment ens ha permès d’endreçar l’entorn i relacionar-nos tranquil·lament amb els volums més pròxims. La forma el·líptica sorgeix de la necessitat d’adaptar un edifici de grans dimensions (uns 35.000 m2sobre rasant) a un solar molt ajustat de forma sensiblement irregular i amb volumetries molt diferents al seu voltant. L’edifici s’esglaona cap al mar, suavitza el front marítim i s’adapta a les edificacions del passeig marítim, que en aquesta zona presenten alçades reduïdes i s’aixeca per la part posterior, cap a la ciutat, perquè es disposa d’espai suficient. Aquesta forma esglaonada cap al mar facilita la ubicació a la coberta de panells solars per a la producció d’aigua calenta i electricitat. L’interior de l’edifici es buida per a crear una nova realitat independent de l’entorn, que emmarcarà i controlarà les vistes al mar i permetrà regular l’assolellament. L’estructura de l’edifici queda volada uns 7 metres en tot el seu perímetre. El revestiment de la façana es planteja amb fusta natural, calat, lleuger, sense tocar el terra. Aquesta segona pell permet un bon control lumínic i energètic de l’edifici.

El nou edifici es va situar prop de el Monestir de Sant Benet de Bages. El riu Llobregat abraçava allà, amb un gest brusc, uns magnífics camps de cereals i vinyes que van acollir l'imponent monestir romànic i després la fàbrica tèxtil Carbó. Dos monuments del passat que testimoniaven amb gran claredat i força expressiva dos moments brillants de país. El nou edifici no va voler erigir-se com un element que desdibuixés els anteriors ni els tragués protagonisme i va buscar allunyar-se de les seves concepcions arquitectòniques, constructives i geomètriques. Ja en els dibuixos inicials van aparèixer uns traços que no feien referència a tipus edificatoris coneguts, sinó més aviat insinuaven formes mal·leables, pastoses, de geometries amorfes que suggerien adaptació i camuflatge. D'aquesta manera el nou organisme va anar respectant amb facilitat antigues parets, tanques, camins, escales, plantacions ... i adaptant-se als canvis constants d'un programa inconcret que el va obligar a anar canviant de mida, ocupació i altura, arribant fins i tot a abraçar la veïna casa dels antics propietaris en una demostració permanent de la seva gran docilitat i flexibilitat. Un sòl tècnic, un cel ras generós i una planta lliure van reforçar la voluntat que pogués acollir l'imprevisible. L'edifici va pretendre que des de l'interior es visqués l'experiència d'estar en un lloc envoltat per la natura, d'estar dins d'ella, de poder veure els arbres, els ocells i la pluja des de molt a prop. Per aquest motiu el pla vertical que separava interior i exterior es va plantejar totalment vidrat. Una superfície que segons les intensitats de les llums era transparent o reflectant, de manera que de vegades el volum edificat desapareixia i en d'altres s'integrava totalment amb l'entorn en reflectir l'exterior com si d'un mirall es tractés. El control del sol, de la llum i de la intimitat es va aconseguir mitjançant una façana complexa d'un gruix variable que oscil·lava de zero a la zona d'entrada a 13m la zona més ampla. Era una banda definida pel pla vertical de vidre que tancava l'edifici per una banda i per una paret de pràcticament la mateixa altura per l'altre. Aquesta paret va aprofitar trossos d'antics murs de pedra que es van perllongar amb nous murs de formigó i en algunes zones se li van obrir grans finestrals que permetien vistes controlades cap al paisatge. Entre aquests dos plans verticals es van instal·lar umbracles horitzontals situats al mateix nivell que el cel-ras interior i es van plantar arbres per garantir la protecció solar i la qualitat de la llum. Aquesta façana gruixuda i d'amplada variable resolia amb facilitat el compromís entre la forma interior que l'edifici necessitava i la forma exterior que el lloc reclamava, i creava a més un espai intermedi tranquil i enjardinat que perllongava visualment l'espai interior i formava amb ell una unitat indissociable. Uns generosos lluernaris verticals orientats a nord equilibraven la llum en les zones de la planta més allunyades de l'perímetre.

Les noves instal·lacions de la Fundació CRAM s'ubiquen a l'antic camp de golf del Prat de Llobregat a l'Àrea d'Equipaments del Corredor del Litoral amb una superfície d'actuació d'aproximadament 20.000m2. El projecte busca l'equilibri entre el programa clínic d'investigació i el programa públic, amb els mínims mitjans possibles, per aconseguir que els condicionants de l'activitat es converteixin en els elements fonamentals a l'hora de definir els trets arquitectònics i volumètrics de tot el conjunt. Aquesta decisió persegueix una arquitectura que busca el punt equidistant entre la seva condició funcional i la seva condició representativa com a edifici públic. Cada un dels tres edificis que componen el complex expressa en la seva forma l'activitat que s'hi desenvolupa.

L’edifici ICTA-ICP situat al campus de la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona) és un centre de recerca en ciències ambientals i paleontologia. Coherentment amb els seus camps d’investigació, els usuaris de l’edifici van apostar per donar una resposta ambiciosa als reptes de sostenibilitat. L’edifici, un volum aïllat de cinc plantes de 40x40m i dos soterranis, allotja el següents usos. En planta baixa: vestíbul, bar, aules i administració; en les 3 plantes següents, despatxos i laboratoris; a la coberta, hivernacles i zones de descans; al semisoterrani, aparcament i sales de màquines; i al soterrani, magatzems i la resta de laboratoris. Tant els despatxos com els laboratoris, són usos amb molta càrrega interna que tendeixen a ser calorosos. L’ICTA-ICP s’ha dissenyat per a treure’n profit a l’hivern i per a dissipar-la a l’estiu. Plantegem l’edifici com una infraestructura adaptable i flexible a possibles canvis d’us.