L’adquisició del malmès edifici pel Col·legi d’Aparelladors, el 1979, a fi d’instal·larhi la seu de l’entitat va comportar-ne la restauració i una reinterpretació ajustada al nou programa; façanes i escales van ser recreades d’una manera literal i minuciosa, però l’organització estructural es modificà radicalment i es planejà un nou front al sud. L’actitud estudiosa del projecte no impedeix una plasmació precisa i de qualitat de les noves funcions. Escultura de Torres Monsó (1956).

La cara oest del parc Central adquiriria un límit regular i acurat, just al sud de la casa Teixidor de Masó, mitjançant un mecanisme regulador sui generis i extemporàniament «segle xix»: la imposició municipal d’un projecte de façana a un promotor distant de la qualitat urbana. Sense perdre balconades i terrasses, estimats pel món comercial, la composició acusa una sobrietat tectònica i uns materials i línies compositives propis dels coautors.

L’objectiu del projecte és la recuperació de la muralla medieval i la seva reutilització com a passeig públic, l’interès bàsic del qual són les vistes excepcionals sobre el Barri Vell i el pla de Girona, que el converteixen en un itinerari turístic. El projecte i les obres s’han fet en dues fases: La primera, del 1983 al 1985, correspon al tram que va des del Jardí de la Infància fins a la torre del General Peralta, i la segona, del 1988 al 1998, correspon al tram que va des d’aquesta torre fins al portal de Sant Cristòfol. Aquests dos trams quedaven interromputs, a la zona del convent de Sant Domènec, per un esvoranc que es va haver de resoldre mitjançant un pont. En general, el criteri de l’actuació ha estat superposar les diverses intervencions que calia fer, tant les de consolidació o recrescut de les restes existents com les de nova planta, a la fàbrica de la muralla, d’una manera força directa i despreocupada: assumint-la tal i com l’hem trobat i evitant restauracions “arqueològiques”, les quals, en l’intent de recuperar l’estat original, desvirtuen el caràcter històric de la construcció. El punt de partida de la nostra intervenció no és, per tant, retornar les restes existents de la muralla a un hipotètic estat original, sinó consolidar-la i adaptar-la al nou ús previst, partint del seu estat actual, del que ens ha arribat: resultat d’intervencions i èpoques molt diverses. Per això volem que la nostra actuació, que respecta el caràcter i els valors formals, històrics i arqueològics de la muralla, s’entengui com una nova intervenció amb una identitat pròpia, de moment l’última, que s’afegeix a les anteriors.

Des de la plaça del Vi fins a la plaça de Sant Feliu, una llarga actuació municipal eixampla l’espai per a vianants, implanta serveis urbans, paviments i llums de qualitat i dota l’antic camí reial d’una textura estudiada. El carrer dels Ciutadans fou l’eix de moda entre cavallers i burgesos ja al s. xiv , com un eixample —d’antuvi extramurs, 1160— que abastà els alous privats i les concessions del rei a l’areny fluvial. Aquesta ciutat nova, baixa i plena d’activitat mercantil i artesana, contrapesa la Força Vella, curial i jueva, i acull la casa dels jurats (1391-1430), un poder ja efectiu al marge del Bisbat. Originalment era de trama molt menor que les illes actuals i intensament porticada. Enumerem-hi els casals més destacables: Margarit, restes (núm. 22); Desbac Cartellà (núm. 16), avui aparcament; Delàs (núm. 14), ref. s. xix; Manresa (núm. 12), ref. J.M. de Ribot, 1975- 77; i Berenguer (núm. 11), avui oficines. Al carrer de la Cort Reial, que hi dóna continuïtat i molt reedificat al llarg dels segles, hi trobem les voltes d’en Rosés, d’encuny medieval, amb la casa del veguer (núm. 11), potser del 1342, i una altra del s. xv (núm. 5); la casa Lagrifa (núm. 15), gòtica, que absorbeix (1658) un antic carrer; i la casa del núm. 14, en la qual es llegeix un antic pati. L’alberg de joves fou inserit volgudament al cor de la ciutat vella per la nova Administració, amb una endreçada reforma de tres casals dels s. xv-xvi que —amb autonomia de les ordenances rutinàries— hi buida una lluerna central i dota les façanes d’un nou significat, robust i vagament noucentista.

Both buildings define the same urban front on Barcelona’s Nova Icària Avenue. The façade follows the streets’ alignments and is projected as a sum of formally equal units which are joined together by the stairs’ bodies, thus emphasising the vertical rhythm of the composition. On both sides of Àvila Street – and to reinforce the idea of a unitary front – the buildings are as close to each other as possible, leaving porches on the ground floor that make way to the interior of the island. In this interior, the façades are defined by large galleries that filter and relate the houses to the gardens. Due to the urban conditions resulting from the confluence between Icària Avenue and Bogatell Avenue, the building receives a unique treatment at this point. The adaptability of the plant to the various needs of the users is given by the orderly and regular arrangement of pillars and openings, the use of drywall in interior divisions, and the existence of alternative circulation through the outer gallery. The fact that the services and kitchens are concentrated and that the bedrooms are aligned gives a clear flexibility to the house’s uses.

L’orde mercedari, de fundació catalana (Jaume I, 1218), es va implantar al Mercadal (1222) i el 1326 es traslladà a aquest nou emplaçament. De l’època fundacional en subsisteix només la nau gòtica, a causa de l’enderroc de mitjan s. xvii , quan es va fortificar el baluard de la Mercè. El cenobi així reedificat s’inscriu al recinte murari i defineix sòbriament un nou claustre. L’exclaustració del 1835 transferí els espais a l’exèrcit, primer com a caserna i després com a hospital: el temple fou segmentat i s’afegí una planta al claustre. L’adquisició municipal del 1970 va permetre posteriorment una dilatada i inconclusa restauració de nau, claustre i escala principal, i una intervenció destinada a allotjar usos de centre cultural i petit auditori. No fou un retorn a un presumpte i desconegut estat original del s. xvii , sinó una accentuació de les arquitectures existents i dels espais principals. Així passa amb el pati, amb l’opció de galeria lleugera disposada a la segona planta, amb la coberta a manera d’impluvi o amb el sobri tractament de la nau. La relativa modèstia de la intervenció queda compensada pel brillant sostre de la nau i pel seu èxit acústic.

Rehabilitació i remodelació de l’antic convent de Sant Domènec, construït els segles XIII i XIV reformat i ampliat el segle XVIII i adaptat com a caserna el segle XIX. Amb la intervenció duta a terme es pretenia clarificar l’estructura física de l’edificació existent, i per tant havia de ser una intervenció valenta i radical, però alhora respectuosa amb el caràcter de l’edifici i fidel al seu esperit originari d’austeritat, simplificat i racionalitat, propi dels convents de les ordes mendicants. També es volia relligar d’una manera lògica natural la construcció existent amb la nova d’acord amb una proposta global: calia repensar tot el conjunt de Sant Domènec a partir de les seves virtuts més genuïnes. Aquesta voluntat d’integrar “el vell i el nou” ens va portar a acceptar, en la concepció del projecte, les limitacions d’uns sistemes constructius i d’uns materials tradicionals cosa que ens permetia superposar l’obra nova a l’existent sobre la base d’una certa homogeneïtat constructiva i de materials de les fàbriques antigues i modernes. I també perquè això ens permetria fer-ho sense necessitat d’aïllar els elements preexistents o d’integrar-nos-hi d’una manera mimètica. Volíem que les noves estructures construïdes amb rajol ceràmic fossin homogènies amb les estructures de pedra preexistents, però que mantinguessin una identitat molt precisa de la contemporaneïtat de la intervenció. La construcció es va dur a terme en fases successives a partir de la proposta i els criteris inicials. L’edifici de despatxos, fet del 1992 al 1995, de nova planta, va ser construït sobre les restes de l’antiga sagristia i segueix la seva traça. I la Biblioteca del Campus del Barri Vell, construïda del 1992 al 1997, es va fer remodelant la planta baixa de l’antic convent.

This housing complex, built in several phases, takes up the front of two blocks of houses in the Eixample and is structured as a large piece, elongated and parallel to the Mataró motorway, made up of two elements: a head and a body. The desire to configure an architecture at the scale of the environment and with a clear urban character is expressed as a serial and almost uninterrupted sequence of the essential element of the composition: the tribune that organises the interior spaces around the living room and manifests itself on the outside with a gentle curve that recalls the viewpoints of 19th century bourgeois architecture but taken to another scale that transforms its meaning. The monumentality of the whole is to be accounted for by the domestic treatment of the basic unit: the house. The complex adopts a double linear block typology, with patios covered with skylights. This interior space is manifested in the headboards, where the double block has been resolved as a unitary façade. The façades are structured on three levels that correspond to the plinth, shaft and architrave of the classical proportions, but translated into an industrial language of visible work that adopts various combinations and chromatic games and that somehow still leaves the factory architecture of modernism or American urban architecture of the 19th century. The distribution of the homes is organised from the living area linked to the tribune, which is directly connected to the kitchen and the master bedroom, thus creating a complementary circulation that revolves around the living room be and turns it into the central space of the home.

Per al programa de nova facultat, i seguint el procés disciplinari de reagregació de cossos desapareguts o enrunats de la tipologia conventual, la nova peça es disposa tangent al claustre major i al lloc de l’antiga sagristia. Ja aïllat de la muralla, el conjunt adquireix així una confirmació de l’envoltant, amb una arquitectura funcional que fa dels seus contraforts explícits l’argument principal de projecte i el mecanisme de relació amb les fàbriques antigues.

The building echoes the few references offered by a very poorly configured place on the Humanities campus: a square on the north side, a steep slope on the south side, and the railway crossing, which gives access to the whole campus. The programme is clearly separated into two bodies that are configured according to these references: the body of the offices ends in the direction of the ravine and the train track, while the body of the classrooms adopts a staggered section that also gives it an oriented character. Thus, the whole seems to be lifted from the square and suspended over the ravine. The north façade unifies both bodies by means of an unfolded mesh lattice that responds to the consolidated character of the square. Between the two bodies, a landscaped courtyard welcomes access and organises the circulations that unify the whole complex. The programme is developed independently of morphological considerations.

La primera experiència va ser construir Ca l’Ingla a la feixa del Molí, uns terrenys situats a prop del nucli urbà de Travesseres. El terreny es caracteritza per la seva disposició esglaonada: un conjunt de terrasses, definides per llargs murs de pedra i fileres de roures, orientades a migdia, és a dir davant una magnífica panoràmica de la serralada del Cadí. La casa es disposa en el terreny com a nucli de comunicació entre els diferents nivells de terrasses, formalitzant el que les ordenances anomenen unitat ceretana. A partir d’aquest model rural, l’edificació defineix una era al voltant de la qual trobem la planta principal de l’habitatge. Per sota d’aquest nivell hi ha una altra planta semisoterrada, on trobem el garatge, magatzems, instal·lacions i habitacions per nens i convidats. Per tal d’adaptar-se a l’estructura de formació del terreny, la casa s’ha concebut com un cos lineal totalment orientat a migdia, a partir d’un sistema estructural de murs de càrrega recolzats sobre els antics murs de pedra i una coberta de teula ceràmica sobre estructura de bigues de tauló de fusta. Els tancaments exteriors són de pedra rústica del país combinada amb paraments revestits de fusta d’iroko. La coberta s’adapta als diferents episodis de la planta i es diposita amb suavitat sobre els murs perimetrals.

The new Llagosta municipal cemetery has been designed as a public facility within the general framework of the future Besós river park. The project gives the cemetery a capacity of 401 niches and 110 columbariums, which would be reached once the two planned phases are built. Due to the proximity of the water table, the construction of buried tombs and pantheons has been ruled out. In the first phase - which occupies an area of 1,174 m2 - 201 niches and 56 columbariums, an ecumenical chapel, an autopsy room, ancillary services and car parks have been built, and the guidelines for its future growth have also been set. The site is organised from a series of small niche courtyards, which are arranged along two main axes. This series of patios could be said to draw a carpet. The chapel, the morgue, etc. are interspersed in the succession of courtyards and have their own collected atmosphere. This organisation of space provides the site with a human scale, far from any monumental rhetoric, and allows the fragmentation of the whole into small environments, defined by walls and vegetation, behind which the niches are collected in intimate and differentiated spaces. Among this drawing of walls and courtyards, only the geometric volume of the chapel roof stands out, which establishes a clear reference in a very blurred environment. The site has been completed with the planting of pines and virgin vines, in the niche patios; mimosas and laurels in the courtyards of the chapel; cypress trees on the access road; and, around the enclosure, a space has been delimited by planting long rows of poplars.

Based on the educational and social function of the school building, we propose that the implementation of this new centre helps to structure the environment in which it is located, which is currently poorly configured from an urban point of view. The fact of opting for a single-storey building allows school life to be organised through a central axis - which gives access to all the dependencies - which acts at the same time as a transit and meeting area, with a clear vocation to be used, if appropriate, for pedagogical purposes. The solution we present proposes a modular system of classrooms and service spaces, which gives flexibility in their uses. The courtyards are determined by the same layout of the classrooms, achieving an articulated set with a marked personality. The independent access to the sports courts and the gymnasium (which can be used in a multipurpose way), located at one end of the school grounds, allows it to be used outside school hours and, perhaps, related to the future multi-sports complex which is planned to be built in Palau de Plegamans. This approach, together with the choice of materials for construction (concrete, exposed work, aluminum...), optimises its maintenance, both in terms of cleaning and the natural aging of the constructions. We also believe that the exterior should be treated with the Vallès’ vegetation.

The school is organised as a network of classrooms and courtyards along a central corridor. The classrooms are grouped in pairs, sharing a group of bathrooms. This core has independent access and visual control from each of the classrooms. Each group has a private playground, which has the function of extending teaching activities outdoors. Close to the main entrance, we locate the multi-purpose room, functionally linked to the hall. The teachers' room has a centre of bathrooms adapted to people with reduced mobility, as well as the kitchen and warehouses. The connection to the existing Nursery School building is made through a porch extending the interior corridor. This connection has made it necessary to open a new door in the rear façade of the current centre and to rearrange the interior of a small room. The entire new building has been built with a system of load-bearing walls, of large-format ceramic pieces (2.00 m x 0.60 m x 0.20 m), supported on continuous concrete shoes on foundation wells. The truss and the crowning of the pieces is done using metal bands made of concrete blocks to be seen. On these walls there is a structure in wooden beams 28 cm wide that are left visible.

En una franja d’ocupació no prevista originalment, les conveniències programàtiques dels espais politècnics s’expandeixen en una relació problemàtica amb un vial perimetral i amb els nivells dels edificis principals (P-1 i P-2). El projecte s’encaixa en aquests condicionants amb modèstia i pulcritud; s’ordena amb un eix ampli i ben dimensionat, d’accessos extrems que el vinculen amb aquells nivells; excava uns patis que qualifiquen la llum i l’ambient serè de l’aulari inferior, i delinea un cos llarg de despatxos que emergeix rítmic i seriat per damunt de la coberta, finalment una cinquena façana del conjunt.

El solar està ubicat en el barri del Pla de Dalt, a l'extrem oest del nucli urbà d'Olot. Limita al nord amb terrenys sense urbanitzar, al sud amb la carretera de Riudaura a Olot, a l'oest amb la Ronda de Xiprer i a l'est amb un vial, una zona destinada a aparcament. Aproximadament a 500 metres de distància en direcció nord hi discorre el curs del riu Riudaura. El solar forma part del sòl urbà edificable. Les actuacions no afecten a cap llera pública i es fan en una zona sense cap risc hidrològic previsible. L’objecte d’aquest projecte és l’ampliació i reforma de l’I.E.S Garrotxa, la construcció d’un edifici de tallers i aules per al cicle formatiu i un pavelló esportiu. Avui dia el centre es presenta com un conjunt heterogeni d'edificacions aïllades. Les comunicacions entre elles es fa mitjançant uns porxos coberts. El fet de que aquest creixement es produís sense una idea global d'ordenació fa palesa l'imminent necessitat d'engegar un projecte que superi les seves mancances funcionals i normatives. La proposta consta dels següents punts: 1 > Enderroc o trasllat dels tallers i edificacions prefabricades i hivernacles originals. 2 > Construcció d’un nou edifici transversal a la disposició dels pavellons originals, que organitza un nou eix d’accessos i circulacions per a tot el conjunt. Es resolen tots els problemes d’accessibilitat i connexions entre tots els pavellons. 3 > Recolzats en aquest nou eix un total de 6 tallers especialitzats i un pavelló d’esports. Sobre la façana nord de l’edifici lineal, es disposen tots els tallers (T1- T6), Aquests tallers, de 3,6m i 4,5m d’alçada, s’organitzen definint, entre ells, una trama de patis que els proporcionen il·luminació i ventilació naturals. 4 > Aquest edifici lineal és de planta baixa més una planta. En ell s’hi ubiquen les aules tècniques, aules polivalents, i els departaments i serveis comuns. 5 > Pròxim al nou accés i directament relacionat amb el jardí, s’ha situat el nou servei de cuina, bar i menjador. Aquesta disposició pròxima també a l’accés del gimnàs i vestidors, permet la seva utilització alternativa fora dels horaris escolars. 6 > El programa de ESO 4/3 línies es distribueix en els edificis existents. Per aquest motiu es procedeix a la reforma integral dels pavellons i la colmatació amb uns de nous 7 > Construcció d’un nou sistema de porxos per connectar tots els pavellons originals.

Strolling around the old town of Barcelona, we find the Marès Museum next to the cathedral, located in Sant Iu Square. It is a heterogeneous set of buildings built around a magnificent central courtyard. The first room (sala dels Arcs) was inaugurated in 1946 (at that time the Gothic quarter was being reinvented). The museum continued to grow until the seventies. We are not aware that a master plan or an overall project had ever been drawn up. A considerable part is dedicated to showing his collection of painting, sculpture and fine arts, and the other to the collecting passion of Mr. Marès, which is where the relationship between the object and the way it is displayed becomes more evident, typical of a museum designed by an author. From an architectural point of view, the result was a heterogeneous set of rooms and outbuildings of various shapes, different and outdated construction systems, poorly connected and often not located at the same level. The aim of this project was the architectural rehabilitation of the first floor of the museum, where the collection of medieval sculpture is exhibited. Apart from offering new and better technical and environmental conditions for the exhibition of the works, the project, without renouncing its own formal identity, gives continuity and completes the remodeling of the ground floor, which the architect Josep Llinàs started in 1999. To enable the creation of the best environment conducive to the exhibition and contemplation of the works, the new project has been developed in parallel with the museum’s project, where the type of rehabilitation has been defined together with the architectural design of the rooms, their accesses, spatial relationships and routes, such as the new distribution of the collections, the showcases, the support elements, the lighting of the works and the signage. In short, a building has been constructed (forging, enclosures and installations), within an existing building, with a new geometry. Between the two buildings (the original and the new one) a series of interstitial spaces were created, used to place the new installation rooms, showcases or other exhibition elements. The new rooms achieve the character of a new qualified container and establish a relationship of juxtaposition with the old support. The new project is based on letting the objects be the protagonists and that the pieces that are taught are not decontextualized but integrated in this new space. To achieve these objectives, the rooms have been transformed into regular spaces, new connections between areas have been opened and existing ones have been eliminated and new visual relationships have been established between the interior and exterior of the museum. Additionally, the architectural barriers have been removed and a new staircase and freight elevator have been built.

Vinseum is located in the historic center of Vilafranca del Penedés, with its main facade facing Plaça Jaume I, in front of the Basilica de Santa Maria. The new wine museum, is born from an heteregeneus set of existing buildings. The project preserves and rehabilitates the old Palau Reial and the Capella de Sant Pelegrí, and integrates them into the new museum complex, wich is presided by the new building. The construction of this new volume between the Palau and the Capella defines an access passage to the lobby of the new museum, located in the center of the building, where it is directly connected to all the diferent levels. The set is included in the catalog of Historical and Environmental Heritage of the city. It is a building that responds to the uses and characteristics of a museum of the s. XXI, being an urban reference in the historical fabric and a cultural forum. With flexible facilities for the independent and simultaneous performance of activities of artistic and social interest.