El 1883 es funda la societat Ateneo de Canet de Mar, entitat social d’arrel catalanista. Encarreguen a Domènech i Montaner el projecte per la seva seu, a la cantonada més cèntrica del poble, entre la Riera i el carrer Ample. Domènech va aprofitar part de les construccions que ocupaven el solar adquirit, i va aixecar un edifici de planta baixa i pis, unint-lo amb el teatre principal del costat. Tenia un saló de sessions, sala de lectura i biblioteca, sala de juntes, saló de billar i sala de “tresillo”. Un balcó corregut arriba fins a la cantonada, on una torre que arrenca des del primer pis el fa girar fins a la façana del carrer ample, que és on hi havia l’accés, donant continuïtat a les dues façanes. La façana a la riera té una clara composició simètrica amb un cos central rematat amb un frontó i una gran rosassa. El balcó corregut pren una doble volada en aquest punt, recolzat sobre mènsules metàl·liques d’inspiració violletiana. Les façanes estan acabades amb estucats decoratius, realitzats per la prestigiós firma de Barcelona Saumell i Vilaró. Els motius decoratius són al·legories mitològiques, en gran part extretes de l’Atlàntida de Verdaguer. També hi ha una rica decoració de forja i planxa de ferro retallada dels serrallers Pujadas de Canet. L’any 1923 I'edifici va acollir I'Ateneu Obrer i durant el franquisme, I'obra sindical d'Educación i Descanso. El 1985 I'edifici va ser adquirit per I'Ajuntament de Canet. L’interior va ser completament modificat al llarg dels anys, i només es conserven les façanes. Des del 1999 és la biblioteca Gual Pujades de Canet de Mar.

Jacint Capmany y su esposa Francesca Roura, cuñados de Lluís Domènech, encargaron al arquitecto una casa-torre de veraneo en 1889, que se construyó finalmente en 1891. El edificio tiene planta rectangular y cubierta a dos aguas, con fachadas de ladrillo visto y una torre circular de esquina coronada con una cúpula cónica recubierta de escamas cerámicas. Esta torre que hace girar la fachada, reforzada por un balcón-terraza continuo, ya la había utilizado en el Ateneu de Canet y será una solución habitual en otros proyectos de Domènech. Tiene planta baja y piso, pero la parte central alberga un gran salón-comedor a doble altura cubierto con una impresionante cercha de madera a modo de construcción naval invertida. El resto de la estructura horizontal del edificio, otros forjados y balcones, están resueltos con estructura metálica. Un extenso programa de artes aplicadas decora todo el interior y el exterior de la casa: cerámica vidriada, pavimentos de mosaico, ebanistería, forja, escultura en piedra, etc… La cerámica es obra de Josep Ros y Pau Pujol. Las citas ornamentales en el mundo medieval son continuas, y por ejemplo las fachadas anterior y posterior están resueltas con un hastial escalonado de reminiscencias medievales centro europeas. Actualmente es un restaurante.

Domènech pasaba los veranos con su familia en Can Rocosa de Canet de Mar. Para poder ampliar el espacio habían comprado las dos casas de al lado que hacían chaflán de la riera de Gavarra con la de Buscarons y unificó sus patios en uno solo. La antigua masía se utilizaba como estudio de arquitectura y refugio personal. Mantuvo los elementos barrocos de la construcción, como los esgrafiados de la fachada, los cortejadores, la mirilla de la escalera y los dinteles de piedra, pero a su vez incorporó numerosos elementos decorativos de sus obras, a veces modelos de yeso de las esculturas o pruebas de cerámica. La gran sala del primer piso aún conserva su mesa de dibujo y los estantes de la biblioteca. Actualmente forma parte del conjunto de la Casa Museo Lluís Domènech i Montaner Canet de Mar.

Ramon Montaner, tiet de Lluís Domènech i copropietari de l’editorial Montaner i Simón, va comprar la Casa Forta de Canet el1881, retornant així a la seva família aquesta propietat. Va encarregar al seu nebot la restauració i ampliació de l’edifici per monumentalitzar-lo i convertir-lo en una representació de la seva nissaga. Amb aquesta intenció l’editor havia adquirit diversos edificis històrics per extreure’n els elements arquitectònics de valor i traslladar-los al seu castell, com el monestir medieval del Tallat. L’edifici original era una antiga domus, la casa Forta de Canet de Mar, que abans de la intervenció presentava un aspecte de masia fortificada compacta. El projecte de Domènech va consistir en construir noves estances al voltant d’un pati que recreaven un castell, reutilitzant elements de pedra d’altres edificacions medievals. Del monestir del Tallat, Ramon Montaner va comprar gran part del claustre i diversos emmarcaments de finestres i portes, que van ser dibuixats, nomenclats peça a peça, desmuntats i traslladats a Sant Florentina on es van tornar a muntar a la seva nova ubicació. El nou pati presentava una escala monumental exterior seguint la tipologia dels palaus gòtics i les torres erigides es remataven amb merlets, barbacanes i matacans. El conjunt presenta moltes escultures en pedra, mènsules decorades, gàrgoles esculpides, vitralls medievalistes, enteixinats de fusta policromats, mobiliari antic, on barrejant peces originals gòtiques amb fragments moderns s’aconseguia una fantasia medievalitzant. Es comptà amb la col·laboració d’Antoni Samarra i Tugues, Carles Flotats i Galtés i Dídac Massana per l’escultura en pedra i de Josep Pujol per als vitralls. El 1905 es van iniciar les obres de la cripta, al subsol d’una de les antigues torres de la casa forta, per la difunta esposa de Ramon Montaner, Florentina Malató. El 1908, amb la reforma del castell quasi acabada, hi va fer estada el rei Alfons XIII, el mateix any que li concedia a Ramon Montaner el títol de Comte de la Vall de Canet. La família Montaner va senyorejar el Castell fins que per matrimoni de la seva filla Júlia va passar a la família dels Capmany. Actualment és propietat d’uns inversors i tot i que manté l’ús d’habitatge privat, està museïtzat i es pot visitar.

El edificio proyectado por Domènech i Montaner sigue la misma estructura que Josep Puig i Cadafalch utilizó para la vecina fábrica Carbonell. El proyecto constaba de dos naves alargadas dispuestas simétricamente con un edificio en medio que proporcionaba la energía motriz a ambos edificios. Finalmente, solo se pudo construir una nave de 75 metros de largo por 15 de ancho, con un total de 1000 metros cuadrados. Un espacio diáfano con una altura superior a los 7 metros. La estructura es de vigas de hierro dispuestas perpendicularmente a la longitud de la nave formando bovedillas con una cubierta a doble vertiente. La cubierta se sustenta por pilares de fundición situados en el centro de la nave. Se accede a la nave mediante cuatro puertas, una en cada fachada. Se trata de una construcción muy sobria. El lateral de la nave presenta una sencilla moldura decorativa que enmarca las ventanas. En los extremos de la nave hay dos grandes medallones circulares decorados con la imagen de una barca de vela latina hecha de mosaico a ambos lados de la puerta. El coronamiento del edificio está reseguido por un friso dentado. En las puntas de la nave había dos aposentos cerrados. En una estaba el almacén y en la otra las oficinas. La fábrica Jover, Serra i Cia de material de punto se fundó en 1894. Para esta empresa se asociaron Isidre Jover Lavera y Francesc Xavier Serra Font y empezaron el negocio en una casa de la calle Sant Benet. Cinco años más tarde, dado que las ventas iban bien, decidieron construir una fábrica en las afueras del pueblo. Encomendaron el proyecto al arquitecto Lluís Domènech i Montaner, que trabajó conjuntamente con su hijo Pere Domènech Roura. La obra comenzó en mayo de 1900 y en septiembre se inauguró. Pese a la rapidez en que se realizaron las obras, no se ocupó la nueva fábrica hasta 1903. En 1909 se amplió la fábrica. Sin embargo, no se construyó la nave gemela que se había proyectado inicialmente. Se construyeron dos edificios independientes, uno almacén y despacho y otro para acoger las maquinaria. Se trata del único edificio de carácter industrial diseñado por Lluís Domènech i Montaner.

Torre aislada de planta baja y dos pisos, con una portería independiente en la entrada, de 1920. Tiene un jardín muy grande que continúa al otro lado de la riera, con una gran puerta de entrada. En el jardín hay templetes, fuentes y otros elementos arquitectónicos. El edificio tiene influencias de diferentes estilos, puesto que el autor era un hombre que viajaba mucho. Destaca la influencia del Secesionismo vienés.

Nave principal de doble altura con un arco parabólico enmarcando ventanas realizado con un cuidado trabajo de ladrillo. El mismo tratamiento puede observarse en el cuerpo anexo, las instalaciones del restaurante y la torre con cubierta a dos aguas.

Domènech realitza alguns projectes de reforma per els seus companys de política. Francesc Macià, enginyer militar i polític que arribà a ser president de la Generalitat, li encarregà la reforma interior del seu habitatge a Lleida, el xalet Macià. És la darrera obra realitzada per Domènech a Canet de Mar. Com va passar a la majoria de les seves obres d’aquesta època, va comptar amb la col·laboració del seu fill Pere i el seu gendre Francesc Guàrdia. La família Domènech tenia la seva segona residència a Canet de Mar, a l’antiga masia Rocosa. Aquest edifici no tenia suficient espai per allotjar la nombrosa família que va tenir l’arquitecte, així com el seu estudi. El 1877 van adquirir dues cases de cos al xamfrà de la Riera Gavarra amb la de Buscarons, que quedaven comunicades pels patis posteriors amb la masia. La Masia Rocosa passaria a ser el despatx i taller de l’arquitecte i la nova construcció la residència familiar. Es conserva un primer projecte no realitzat al Fons Cabruja de Canet de Mar. El 1918 es va demanar la llicència d’obres per la reforma i remunta de la casa Domènech del projecte que finalment es va executar. L’edifici original, en una cantonada en el punt de confluència entre les dues rieres, eren dues petites construccions del segle XVII. No s’enderroquen les construccions anteriors, sinó que es reaprofiten gran part dels murs. Domènech fa una remunta i redistribueix i ennobleix totes les obertures, afegint una llotja amb arcs d’obra vista a la part superior i monumentalitzant el xamfrà amb una tribuna ornamentada amb elements florals i zoomòrfics. A l’interior de la casa es van reformar totes les estances, garantint que totes les habitacions tenien finestres a l’exterior. Una escala amb contrapetges ceràmiques comunica la planta baixa amb la planta pis, amb arribada a un vestíbul a doble altura. Al terra d’aquest espai hi ha una claraboia trepitjable que fa arribar la llum des del lluernari superior fins a la planta baixa. Una escala de cargol comunica aquest espai amb la balconada perimetral de la segona planta. Diverses estances de l’edifici contenen les proves de guix d’algunes obres escultòriques dels seus edificis. El 1980 va ser reformat per allotjar una entitat bancària, i es va construir un ampliació al jardí. Després de la cessió del conjunt d’edificis a l’Ajuntament i d’una segona reforma del 2011, actualment és un equipament que allotja la Casa-museu Domènech i Montaner de Canet de Mar.

Biblioteca que sigue el modelo de la Biblioteca Popular de Valls. Inspirada en los modelos arquitectónicos grecorromanos. Destaca la fachada con el pórtico a base de columnas y pilastras jónicas coronado con un frontón curvilíneo. Si bien inicialmente los dos cuerpos laterales de la fachada culminaban con un templete con cúpula semiesférica, una posterior reforma y ampliación de la biblioteca los eliminó. La Biblioteca Popular Pere Gual i Pujades fue la segunda que hizo la Mancomunitat en 1919. Inicialmente era de planta baja, pero en 1970 se añadió el primer piso para disponer de más espacio para las actividades culturales.