-
1848 - 1859
-
1859 - 1863
-
1879 - 1889
-
1905
-
1907
-
Ciudad Jardín de Ribes Roges
Josep Domènech Mansana, Josep Font i Gumà, Bonaventura Pollés i Vivó
El conjunto urbanístico de Ribes Roges está formado por calles paralelas y perpendiculares a la línea de mar. Queda delimitado por el paseo de Ribes Roges, las calles de Marcelina Jacas, de Legazpi y de Álvaro de Bazán y el torrente de Sant Joan, la calle de Pere III el Gran y gran parte de la manzana delimitada por el paseo y las calles de Lluís de Requesens, de Pere III el Gran y de Isaac Peral. Cada manzana contiene varias parcelas ocupadas por viviendas unifamiliares rodeadas de jardín. Aunque en conjunto no presenta una unidad estilística, todavía conserva algunos de los edificios originales, principalmente en el sector de mar, que presentan características propias de los estilos modernista y noucentista. De los ejemplos más cercanos al modernismo se conservan la Vil·la Argentina y la Vil·la Montserrat (arquitecto Josep Domènech Mansana); el chalet del Doctor Ribot (Villa Esperanza) y la Villa Laguarda (ambas del arquitecto Bonaventura Pollés Vivó), y la Villa Teresa (Modest Tauler Benítez, arquitecto). Y de los chalés más cercanos al Noucentisme destacan la Villa Isabel (de Ramon Frexé Mallofré, 1910-1912); el chalet Vivancos (obra de Josep M. Miró Guibernau, de 1923); el chalet de Dolors Rutllan (de Manuel Joaquim Raspall Mayol, 1925) y Villa Adelina y los chalets de Joan Robert y de Lluís Pàmies (obras de Antoni Pons Domínguez, 1923, 1925 y 1926). El origen de la urbanización de Ribes Roges fue iniciativa de Dª. Anna Raventós de Saurí, presidenta del Amparo de Santa Llúcia, institución benéfica que debía ser la beneficiaria de las ganancias producidas por la urbanización. Marcelina Jacas, que poseía un patrimonio considerable heredado de su padre y de un tío, ambos hindúes, cedió los terrenos rústicos de su propiedad para la construcción de los chalés para conseguir fondos para el sostenimiento de la entidad. La primera piedra de los 10 primeros chalets fue colocada en 1910. Este mismo año, la Junta encargó las construcciones a varios arquitectos y dejó en manos del arquitecto municipal B. Pollés la realización del proyecto del Paseo Marítimo y el plan general de distribución de los solares. El conjunto se encuentra desvinculado de la trama urbana de la ciudad. El torrente de Sant Joan y la vía del ferrocarril dificultaron desde el comienzo su crecimiento y expansión y quedaba fuera del ámbito que comprendía el Plano General de Gumà i Ferran y, por lo tanto, de las directrices de ensanche que fijaba el plan. En 1917, el arquitecto municipal Josep M. Miró i Guibernau proyectó la ordenación total del sector de acuerdo con la tipología de ciudad jardín. Se autorizó la realización del paseo y se realizó el trazado completo de la trama viaria y el estudio de los enlaces con la ciudad. El estudio del trazado de los enlaces, aunque fue muy correcto, nunca fue ejecutado por la dificultad que suponía la ubicación de la fábrica Pirelli. En 1967 un nuevo Plan de Ordenación permitió un incremento de la densidad constructiva de los edificios, lo que provocó el abandono de la idea de ciudad-jardín y el derribo de las viviendas originales; este hecho trajo a consecuencia el derribo de muchos chalés unifamiliares, para ser sustituidos por bloques de apartamentos. Como reacción a esta tendencia, en 1981 fue aprobado un nuevo Plan General de Ordenación que intenta proteger estas viviendas mediante la calificación de Ribes Roges como "zona de conservación de ciudad jardín".1910
-
Modificación del Plan Baixeras por la Apertura de la Vía Laietana
Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Ferran Romeu i Ribot
Domènech proyecta la Gran Vía Pere el Gran, desarrollando un tramo de la apertura de la llamada vía B del Plan de Reforma interior de Barcelona de 1892 (Plan Baixeras) que se estrujaba el tejido histórico de la ciudad. Nunca se llegó a realizar. Hay un plano del desarrollo urbanístico de esta vía, datado de 1905, que rehace la imagen de esta zona desde la nueva plaza hasta el antiguo Hospital de la Santa Creu, derribando muchos edificios históricos. Al modo de los bulevares de París y del Ring de Viena, proyecta grandes edificios de programas propios de la modernidad: una fábrica, un gran mercado con cubierta de cristal, un teatro conservatorio, un gran bazar, un gran hotel, un edificio por una sociedad científica, una cámara de diputados, etc. Las propuestas de Domènech habían llegado a dibujar plantas y perspectivas de estos edificios. Por un lado monumentalizaba este tejido histórico, y por ejemplo ponía en valor las torres de la muralla en la Plaça Nova. Pero, por otro lado, derribaba numerosos edificios históricos de viviendas y solo proponía conservar algún edificio religioso. El Hospital de la Santa Creu quedaba arrasado. Aunque nunca llegó a hacerse, en 1917 todavía se hablaba del proyecto, como en la revista La esfera en un número extraordinario dedicado a Barcelona.1913 - 1914
-
1916
-
Urbanización S'Agaró
Urbanització projectada per Rafael Masó per a l'industrial Josep Ensesa l'any 1917, tot i que es duu a terme a partir de 1923. Masó ordena el terreny preveient un seguit d'espais públics (places, avingudes, escales i equipaments esportius i socials) que s'integren amb les parcel·les destinades a xalets. D'aquests cal destacar Senya Blanca, per al propi Josep Ensesa, l'Hostal de la Gavina, el xalet Domus Nostrum, els xalets Ensesa, Faixat, Gorina, Roquet, Graziella, Nurimar, Elimar, Lolimar, Roca Blanca, i el xalet que l'arquitecte va dissenyar per a ell mateix. A partir de 1935, any de la mort de Rafael Masó, es féu càrrec de les obres l'arquitecte Francesc Folguera, que projectà i construí l'església, completà el passeig de ronda i transformà el restaurant de la Gavina. A la postguerra es construeixen altres cases, bàsicament obres de Folguera i de Pelayo Martínez.1917 - 1923
-
1925
-
1929
-
1931
-
1933
-
1934
-
1932 - 1935
-
Projecte per a la Urbanització de la Part Baixa de Montjuïc
GATCPAC, Cristòfor Alzamora i Abreu, Francesc Fàbregas i Vehil, Josep González Esplugas, Francesc Perales Mascaró, Ricard Ribas Seva, Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé
1935
-
Poblat de Colonització de Sucs
Habitualment els nous pobles de colonització se situaven en comarques que es trobessin mitjanament despoblades, i on el treball agrícola es basés en el cultiu extensiu, molt sovint a base de blat, o bé en terrenys utilitzats com a pastura d'animals provinents de nuclis allunyats. És doncs en aquestes zones on l'INC posà el seu objectiu, tot racionalitzant els mecanismes i sistemes agrícoles a fi d'implantar cultius intensius, possibles gràcies als nous sistemes hidràulics duts a terme per l'Estat. D'aquesta manera, s'establiren unes dimensions estàndard sobre la distància màxima entre la casa del treballador i la zona a conrear, la qual no podia superar els dos quilòmetres i mig, ja què sinó resultava inviable. Així doncs, aquest espai entre el poblat, on s'acollia als pagesos colons i als obrers industrials, i el terreny dedicat a ser treballat, esdevenia l'àrea d'influència del propi poble. Al mateix temps, quan un terreny quedava situat més enllà d'aquesta distància es creava un nou poblat que cobrís aquesta nova zona, tot afavorint que els diferents pobles es disposessin, grosso modo, a una distància d'uns cinc quilòmetres entre ells, a fi de cobrir amb les respectives àrees d'influència tot el terreny cultivable. A més, durant tot aquest procés, els nuclis de nova creació s'anaven trobant amb antigues construccions, viles o inclús ciutats, i que podien quedar incorporades al nou traçat; o bé, d'altra banda, podien ser els propis pobles de colonització els que quedessin molt cops situats bastant lluny de les antigues ciutats, tot a atenent a les condicions geològiques i agrònomes de cada territori.1945
-
1945 - 1948
-
Barri de Sant Narcís
Esperonat pels aiguats del 1940, aquest projecte d’habitatges barats subvencionats per la nova Obra Sindical del Hogar dugué Bosch a endeutar-se com a promotor. Amb catorze hectàrees, el conjunt, llavors encara lluny de la ciutat, evocava la colònia obrera feixista, o una certa Siedlung, i es feia metàfora de l’autarquia espanyola dels quaranta. El programa organitza jeràrqui cament habitatges taller aïllats amb jardí, unitats associades, cases de dues plantes i blocs de fins a quatre nivells. Catalitza el conjunt una àmplia plaça porxada amb locals comercials i espais col·lectius, presidida pel temple. L’experimentalisme de Bosch, actualitzador i estudiós de la volta ceràmica bufada, i el dèficit d’acer hi van propiciar una aplicació intensiva d’aquesta tècnica. Per bé que el llenguatge del veïnat no revesteix sinó un populisme noucentista adotzenat, el barri destil·la una potent qualitat ambiental i presenta trets d’interès, com ara la proporció global de la plaça, l’esvelt campanar o la relació de l’església amb l’entorn.1948 - 1952
-
Càmping Salou
El càmping Salou va ser el primer assentament d’aquest tipus en el municipi, inaugurat el juliol de 1956. Al llarg dels seus trenta anys d’història, el càmping va anar evolucionant amb diferents fases projectades per varis arquitectes. El projecte original d’implantació, i els primers pavellons, són obra de Josep Maria Monravà López. L’arquitecte va identificar la pineda existent, així com també la topografia de roques que donava peu a la formació del Cap Salou. L’arquitecte va aplicar amb claredat la lectura del paisatge, i va concentrar tots els usos comunitaris a la zona més plana del sector, la més accessible des del carrer i on era més senzill edificar. En aquest àmbit, va localitzar els pavellons de recepció, supermercat, restaurant, cocktail-bar, sanitaris i dutxes exteriors, i va donar peu a la configuració d’una plaça de caràcter públic protegida per l’ombra dels pins existents. Amb aquest esquema, els usuaris podien disposar lliurement els seus allotjaments transportables a les zones topogràfiques del recinte, sobre plataformes formades per murs de pedra, i mantenint sempre la referència dels usos més comunitaris en el centre. L’any 1961, els arquitectes Antonio Bonet Castellana i Josep Puig Torné van projectar un quiosc de dues plantes, situat a la plaça central. Aquest lleuger pavelló donava servei a unes oficines del càmping en planta superior, i una barra de bar oberta a la plaça en planta baixa. Posteriorment, l’any 1968, l’arquitecte Jaume Argilaga Ripoll va projectar una piscina i una pèrgola per a vestidors, que van acabar de definir la plaça central com el gran espai públic i polivalent de l’assentament, en el què podien realitzar-se múltiples activitats de forma simultània. Actualment, des de 1987, l’entorn que ocupava el càmping és el Parc Municipal de Salou, projectat pels arquitectes Jordi Sardà i Jordi Bergadà.1956
-
Poblat de Colonització de Villafranco del Delta
Població dedicada a la pesca i al conreu de l'arròs, creada pel Servicio de Colonitzación. Sobre un traçat ortogonal de carrers, esta format per 96 habitatges unifamiliars amb tipologia de casa-pati. Consta dels necessaris equipaments (església, escola, ajuntament, sala d'espectacles,...) organitzats al voltant d'una única placa. Desenvolupades en dos nivells, totes les cases s'obren, en planta baixa, a un gran pati tancat, en forma de "L". A destacar l'abundosa vegetació dels seus carrers que els converteix en autèntics jardins.1954 - 1957
-
1950 - 1958
-
1956 - 1958