Ubicades al districte de l'Eixample, les Cases Cerdà són tres edificis molt similars que conformen tres dels quatre xamfrans de la cruïlla entre els carrers Consell de Cent i Roger de Llúria. Són edificis entre mitgeres d'habitatges que comparteixen les mateixes directrius tant urbanístiques com les solucions constructives. Es tracta d'edificis que compleixen de manera força exacta els paràmetres proposats per Ildefons Cerdà per l'Eixample; profunditats edificables al voltant de deu metres i d'alçades entre quatre i cinc plantes. Compositivament tots ells presenten composicions de geometries molt regulars que potencien la component vertical tant en els eixos com en les proporcions de finestres. Les solucions constructives són sòlides i austeres i les decoracions són simples, només oferint riquesa visual amb la presència d'esgrafiats en les façanes a carrer. Els tres edificis són equivalents en tots els aspectes. Dos d'ells, els números 340 i 371 de Consell de Cent, són idèntics i només es diferencien del tercer pel material de les baranes i la presència d'esgrafiats. Aquests dos edificis mostren una composició de façanes tan regular i ritmada que l'única referència a la centralitat ve donada per un sol balcó al mig del xamfrà. Ni tan sols la dimensió de la balconera corresponent al balcó central se surt del cànon de la façana. En les seves façanes completament planes, els eixos verticals de balconeres amb barana integrada en el mur de façana són contrarestats per petites cornises que separen les plantes. Els esgrafiats aporten riquesa de formes i colors a unes façanes on domina l'austeritat compositiva i decorativa. La seva distribució en alçada és planta baixa i quatre pisos. L'última planta substitueix la balconera per una finestra quadrada. Presenta un àtic de recent construcció que es va realitzar amb la transformació de l'edifici en hotel. El tret diferencial d'aquests dos edificis és la utilització de baranes de ceràmica en totes les seves balconeres. D'altra banda, l'edifici de Consell de Cent 369 amb Roger de Llúria 51, malgrat que segueix les mateixes directrius formals i urbanístiques dels altres dos, manté dues solucions constructives en façana diferenciades; la utilització de baranes metàl·liques i la incorporació de galeries vidriades en les dues cantonades del xamfrà. En aquest cas manté la solució de balconera fins a l'última planta i no disposa d'esgrafiats de façana. Les distribucions interiors són endreçades amb poques escales comunitàries i pisos amplis ben il·luminats. La planta baixa de tots tres edificis presenten obertures per locals amb arcs escarsers sense decoracions. La teulada de tots tres és plana amb terrat. El perímetre del coronament se soluciona amb un ampit d'obra massís recolzat sobre una cornisa de perfil continu de caràcter clàssic. Artísticament cal destacar els delicats esgrafiats, atribuïts a l'artista italià Bellamini, on apareixen un reguitzell de figures humanes idealitzades sobre pedestals i altres formes ornamentals classicistes. Destaca la utilització dels esgrafiats per part de l'artista per afegir un ordre clàssic a les façanes especialment al voltant de les nues obertures com són entaulaments i frontons. Les cases Cerdà, construïdes el 1863, corresponen perfectament a una de les tipologies proposades en el "Plano de Reforma y Ensanche", aprovat el 1859, i concretament a una de les possibles solucions per als polèmics xamfrans del Pla Cerdà: immediatament després de l'aprovació de la "Ley del Ensanche de Barcelona" el 1859 es van crear empreses per fomentar la seva creació i construcció. El desenvolupament urbanístic de Barcelona tingué com a eix el Passeig de Gràcia, on els diversos jardins d'esbarjo que hi havia s'anaren convertint en teatres a mesura que hi afluïa la població. El primer sector de l'Eixample que es va edificar fou l'anomenada posteriorment "Dreta de l'Eixample", entre el Passeig de Gràcia, el Passeig de Sant Joan, la Gran Via i la Diagonal, on es construïren les cases d'en Cerdà i el Passatge Permanyer (1864), que van actuar com a potenciadors de la resta de la zona. El terreny comprès en la confluència del carrer de Llúria i el carrer del Consell de Cent fou anomenat popularment, d'ençà de la seva fundació, Plaça Cerdà, però realment l'atribució d'aquest nom es deu al propietari dels terrenys, Josep Cerdà i Soler, comerciant barceloní que els cedí per a l'obertura i organització dels carrers.

El conjunt de Can Boixeres, que actualment és un parc municipal, en origen era el jardí d'una casa pairal, que encara es conserva dins del parc. Dins del parc hi ha gran variació d'elements com arbres, plantacions de flors, escultures, fonts... Dues escultures destacades són "La família", d'Hèctor Cesena, i "la noia del colom", nu de Rafael Solanic. "La família" és una escultura en marbre blanc d'uns dos metres d'alçada amb la peanya, que representa un home que agafa per l'espatlla a una dona que porta un nen de bolquers als braços. Les figures són de mida natural. L'estil és realista però esquematitzat, insinuant les línies de composició i de les figures però defugint els detalls, tret dels rostres. "La noia del colom" és una escultura en marbre blanc d'uns 80 centímetres d'alçada més 20 centímetres de peanya que representa una noia nua, de mida natural que, en posició ajupida, sosté un colom a les mans. L'estil és clarament noucentista, recollint influències d'Arístides Mallol i sobre tot d'Esteve Monegal, principal mestre de l'autor de l'escultura. La peanya de formigó és un afegit posterior. Hi ha un templet modernista, de planta circular, cobert amb cúpula sostinguda per sis columnes. La cúpula, que té tambor, està decorada amb mosaic de ceràmica vidriada. Les columnes són de formigó, tenen petits capitells i estan decorades amb mosaic blanc la part superior i en mosaic fosc la part inferior. Un ferro forjat fa de tanca del templet. Hi ha uns esglaons per accedir a la construcció. Dins del parc, a part de la casa pairal, també es troba la masoveria. És un edifici de planta baixa, un pis i golfes, amb teulada a doble vessant i el carener perpendicular a la façana principal. La porta d'accés es adovellada, amb forma d'arc el·líptic, i la resta d'obertures són rectangulars, amb les llindes de formes arrodonides i els brancals alternen les dovelles estucades i les llises. La façana té un acabament ondulat que oculta la teulada. A banda i banda hi ha dos cossos afegits d'una planta, que al primer pis fan un balcó tancat per una balustrada. Envoltant el jardí hi ha una muralla per sobre de la qual passa la via del tren. El parament és de pedra per les estructures portants (les parts baixes de les portes, les pilastres que divideixen els trams, els contraforts triangulars...) i de maó en els arcs de mig punt de les portes. A la carretera d'Esplugues té una gran portalada de pedra i ferro d'estil classicista, amb ordres de pilastres de tipus corinti i a la part superior de la porta es pot llegir la data de 1911. Can Buxeres és l'antiga Can Alemany, dels comtes d'Alemany, que ja existia el 1770. Entre el 1877 i el 1906 es van fer les obres que van convertir l'edifici, propietat de Lluís Buixeres, en un palauet. Els anys següents es va crear el jardí que envolta la casa i que actualment és un parc municipal. El jardí fou urbanitzat el 1906-1911 i sofrí transformacions radicals en declarar-lo parc públic el 8 de novembre de 1972.

Dins de l’obra artística es pot destacar el conjunt escultòric de la Façana de la Passió, realitzat per Josep Maria Subirachs i declarat BCIN en la categoria de Monument Històric l’any 2019, conjuntament amb la resta de la seva obra al Temple. L’any 1986 Josep Maria Subirachs i Sitjar rep l’encàrrec per realitzar el programa escultòric de la Façana de la Passió. L’escultura de Subirachs havia d’expressar la cruentor de la Passió i Mort de Crist, en consonància amb l’arquitectura nua i angulosa dissenyada per Gaudí en aquesta façana, i en contraposició a la del Naixement. Subirachs desenvolupa el conjunt escultòric de la façana situada en la zona del porxo –incloses les portes de bronze amb els evangelis- i les escultures dels quatre apòstols de les torres campanars fins a l’any 2005. El treball de l’artista es completa amb les set portes de bronze de la façana de la Glòria –amb el text sencer i les set peticions del Pare Nostre-, el Sant Jordi de l’interior de la basílica, i el bust de Gaudí, realitzats fins l’any 2011.