La Moleta del Remei és un jaciment ibèric ubicat en el terme d’Alcanar, a la comarca del Montsià, en un puig pròxim a l’ermita de la Mare de Déu del Remei, patrona de la localitat. El poblat, conegut des de principis del segle XX, ha estat objecte de diverses campanyes d’excavació, programades des del 1985. Les intervencions han descobert un poblat fortificat, amb estructura ovalada, que presenta una ocupació en tres fases entre el segle VII i el II aC. L’última excavació, a finals de 1995, ha permès arribar a un nivell de coneixement del jaciment del que es pot procedir a la seva consolidació, ordenació i senyalització. L'objectiu de la intervenció té, a més de la voluntat de conservació de les restes, la finalitat de presentar al visitant, de manera pedagògica, les estructures i continguts que configuren el lloc. Seguint en tot cas les normes bàsiques d’intervenció en el patrimoni immoble: 1) Respectar la ubicació original de les restes, 2) que els materials utilitzats siguin fàcilment reversibles i 3) distingir les restes afegides de les restes originals. Sota aquests paràmetres els plantejaments de la intervenció son els següents: Considerar l’àmbit el projecte, com un “parc arqueològic”, no sols la fortificació pròpiament dita, sinó el conjunt paisatgístic del turó. Definint tant el recorregut d’accés a dalt el poblat, com l’accés i recorregut interior, integrant-los en l’entorn paisatgístic. Consolidació de les restes arqueològiques, apropant-nos als sistemes constructius emprats en la seva construcció original, segons els diferents tipus de murs. Potenciant l’esquema urbà de funcionament a l’interior i el protagonisme perimetral de la muralla, que es converteix en un autèntic passeig arquitectònic.. Evocació del lloc, amb una visió dinàmica. Mitjançant el diàleg entre nous elements puntuals, com morfologia d’estructures constructives, i les restes arqueològiques existents, aproximar el visitant a la reflexió espacial, històrica, social, i fins i tot poètica. Col·locació d’una plataforma amb plafons explicatius a la zona més alta del recinte, coincidint amb la part central sense excavar, amb connotacions del lloc públic i simbòlic que podria haver-hi hagut al lloc, com element icònic. Aquesta plataforma també fa de mirador, des d’on poder observar la totalitat del recinte i el conjunt del paisatge circumdant, des de la costa fins les muntanyes llunyanes dels Ports de Beseit.

L’antiga ciutat romana de Iesso, fundada l’any 100 a.C., es troba al subsòl de l’actual Guissona, ocupant una superfície d’unes 20 ha sota el paisatge agrícola de la comarca de la Segarra. Les terres emmagatzemades pels arqueòlegs producte de les excavacions, es reutilitzen i es disposen com a superfícies de laminació que contenen les possibles escorrenties de l’aigua de pluja, dimensionant i relacionant al seu torn els antics vials i estructures urbanes que emergeixen al jaciment de 2ha. Altres elements puntuals com les fileres d’estaques de fusta de castanyer que balisen els trams de la muralla saquejada a la Edat Mitjana, les línies que construeixen la volumetria de la torre nord de defensa, o els dos plans horitzontals suportats per micropilotis de cimentació que protegeixen les termes i la natatio, són alguns dels instruments amb els que es posen en valor les parts visibles del jaciment… …malles d’acer corrugades clavades per a no relliscar en el gelat i cru hivern continental, taulons d’obra per a superar petits desnivells, o línies de corda per a limitar les zones no transitables, són altres recursos utilitzats i que ajuden a comprendre les restes de Iesso com un jaciment arqueològic del s. XXI i no com ciutat romana reconstruïda. D’aquesta manera, la interpretació dels diferents elements s’ha entès sempre des de l’abstracció, utilitzant materials propis de l’arqueòleg i de l’agricultor, esperant successives campanyes d’excavació, amb uns camps de terra que recullen l’espontaneïtat de la vida en els diferents moments de l’any.

El yacimiento romano de Can Tacó se encuentra en el Turó d'en Roina, orientado al sur y 50 metros por encima de su confluencia de los ríos Congost y Mogent, en el nacimiento del río Besós y a unos 20 kms. de su desembocadura en el Mar Mediterráneo. Formando parte del conjunto de las colinas de las Tres Creus, este enclave natural y genuino estructura la biodiversidad en un entorno muy fragmentado y humanizado por el hombre. Se plantea recuperar y poner en valor tanto el patrimonio natural como el arqueológico. Transitando un pequeño bosque, sumergidos entre la masa de robles y encinas, descubrimos al final de un recorrido tranquilo y sinuoso el yacimiento romano; los restos de un palacio romano con una geometría clara de los espacios que lo formaban, con zonas de gran interés que deben ponerse en valor. Edificado por sucesivos aterrazamientos y en parte con piedra licorella del lugar; lo que había sido un importante asentamiento previo a la construcción de la Vía Augusta es en la actualidad un mirador natural hacia las comarcas del Vallès. Se interviene en el trasdós de las trazas romanas, reforzando el contenido (el espacio) y poniendo en valor el continente (los muros). Se trabaja con las tierras que con el tiempo taparon los restos y que se acumulan fuera del yacimiento producto de la excavación arqueológica. Estas tierras y gravas de la antigua cantera de pizarra son cribadas y aseadas nuevamente, pero en diferente posición, dotándolas de un nuevo significado. Un primer mallado de acero contiene las nuevas piedras, y éstas las tierras y gravas que, conjuntamente, reproducirán los sucesivos planos horizontales al nivel por donde transitaban los romanos. Un segundo mallado más denso y delgado se dispone como cortinaje en el tiempo, como telón de fondo donde se proyectan los distintos restos arqueológicos. De este modo piedra y acero, montaña e industria conviven en estos paisajes de acumulación y, sin embargo, dinámicos por el contacto entre fragmentos; interpretando lo preexistente, poniendo en valor y activando, incorporando y no borrando, a la vez que co-evolucionando con el medio natural, optimizando al máximo los recursos.

L’actuació té per objecte protegir mitjançant cobertes les restes ornamentals conservades a l’anomenat sector cenobític del complex monàstic, dotar-lo d’estabilitat estructural i possibilitar la seva visita pública. La proposta planteja cobertes de teula per al volums original recuperats i de planxa de zinc per aquells amb nivells superiors irrecuperables. Per a la reconstrucció dels elements de fàbrica s’ha emprat maó massís manual que permet refer voltes, arcs, murs o pilars de manera flexible i adient marcant diferències subtils amb els element originals que s’han consolidat i restaurat integrament. Cal destacar la reconstrucció, pràcticament des de zero, del claustre menor, d’estil renaixentista primerenc, a partir d’un 70% dels elements arquitectònics i paviments originals, a més de la seva magnifica font central. El gran espai del refetor servirà per a usos culturals polivalents compatibles amb la seva visita.

Les restes arqueològiques de l’antic Teatre de Tàrraco es descobreixen l’any 1885. Al llarg del sXX, hi han hagut importants transformacions que han anat construint una nova condició contemporània com a sediment i dipòsit de temps i matèria. Transformar el gran buit urbà de 6000m2 en un nou espai públic atravesable és el que es pretén amb les successives fases. En aquesta primera, la construcció d’una estructura de barres d’acer corrugat complementada per un pla horitzontal de sauló, dibuixen les directrius i generatrius que activen en geometria i escala part de les restes de la càvea original. La idea clàssica de visió semi-panoràmica desapareix. La centralitat es desplaça, desapareix la simetria. L’escenari s’amplia, els límits es desdibuixen. Entren en joc els diferents elements i, com un engranatge la història i l’obra de teatre es reordenen, oferint infinites versions d’acord amb els nous actors i les seves mirades que, poc a poc, harmonitzaran amb el pes i el pas del temps.