Barri conformat per blocs d'habitatges que forman part de la tipologia de construcció de la dècada del 1960 i 1970 dels anomenats polígons d'absorció o barris dormitori. Aquestes tenien la finalitat de ser habitatges econòmics, ràpids i fàcils de construir per poder acollir a un gran nombre de població que anteriorment havia viscut en zones de barraquisme. Els edificis de La Mina Nova són una projecció de la història social, política, econòmica i urbanística del barcelonès, situats a Sant Adrià de Besòs. Aquests tenen dos blocs característics: els edificis del carrer Ponent núm. 2-12 i el carrer Llevant núm. 1-23. Els dos són de tipus bloc lineal, però el carrer Llevant té un nombre major d'habitatges, uns 486 i 26 locals, mentre que el carrer Ponent només té 60 habitatges i 6 locals. Les dues façanes són pràcticament iguals: es tracta d'una façana horitzontal, configurada en franges longitudinals contínues en tot l'edifici, en les quals s'alterna un pany macís format pels ampits de formigó prefabricat que estan revestits amb una xapa metàl·lica de 3 mm, utilitzada per protegir el formigó de la intempèrie i augmentar l'aïllament tèrmic, i un pany d'ombra. Sant Adrià de Besòs, històricament, era un poble dedicat a l'agricultura, i la zona que actualment coneixem com La Mina es caracteritzava per l'abundància de camps de conreu i algunes cases de caràcter rural, dedicades a l'explotació agrícola. L'existència de mines d'aigua utilitzades pel regadiu és l'explicació del topònim. El canvi d'explotació agrícola a industrial va afectar de manera significativa al municipi, tant en l'àmbit urbanístic com en l'àmbit social. La seva situació al límit de Barcelona, la sortida al mar i el pas del riu va afavorir l'establiment de diferents indústries. Aquestes indústries requerien molta mà d'obra, fent possible la diferenciació de dues onades d'immigració que condicionaren la realitat de Sant Adrià. En primer lloc, trobem la de les dècades del 1920 i 1930. La segona onada fou acabada la Guerra Civil i els anys posteriors, quan s'acumularen dues condicions diferents: aquelles persones que marxaven per por a ser represaliades pel règim franquista, i aquelles que venien a la capital catalana a la recerca d'un lloc de treball. A Barcelona, això es traduïa a grans barris de barraques, i, entre aquests, trobem el del Camp de la Bóta a de Sant Adrià de Besòs. Es calcula que a l'entorn de Barcelona van construir-se més de 10.000 barraques. Dins aquest context, el 1961, Barcelona va aprovà un pla per suprimir el barraquisme de la ciutat. Així, l‘actual barri de la Mina neix per tal de pal·liar tota la problemàtica al voltant dels barris de barraques, tractant-se d'un polígon d'habitatges que pretenia absorbir tota la població del Camp de la Bóta i d'alguns altres barris de barraques de Barcelona. La història de la Mina, doncs, va néixer el 1967, amb Porcioles a l'alcaldia de la ciutat comtal, quan la comissaria d'urbanisme de Barcelona elaborà una pla per construir una zona residencial per a barraquistes. El projecte deia que el barri havia de comptar amb 2.100 habitatges, 7 escoles bressol, 1 centre social, 1 centre sanitari, 1 centre administratiu i 1 centre parroquial. La realitat és que es construïren els habitatges, però no la majoria dels equipaments necessaris. La Mina es va construir en dues fases, i la seva arquitectura ens permet diferenciar-les fàcilment. Així doncs, la segona fase, el 1972, és el que coneixem com La Mina Nova, un conjunt d'edificis construïts amb un sistema d'encofrat túnel, que permetia construir molt ràpidament un nombre d'habitatges molt gran.

La construcción de la Central Térmica de Sant Adrià por parte de FECSA tiene lugar en pleno desarrollo industrial de la economía española: desde la década de 1960, la creciente demanda de mano de obra en el Área Metropolitana de Barcelona había propiciado una inmigración sin precedentes a esta zona desde otros puntos de la geografía peninsular. El propio municipio de Sant Adrià de Besòs experimentó un incremento de aproximadamente 20.000 habitantes en este período, pasando de 15.000 habitantes en 1960 a cerca de 36.000 en 1981. En consecuencia, la demanda de energía eléctrica se disparó durante estos años, dando lugar a proyectos como la propia Central de Sant Adrià, o las plantas ubicadas en Ascó, Serchs o Vandellós. En un principio, el proyecto de la Central suscitó una gran controversia en el municipio, dando lugar a un movimiento de oposición capitaneado por el presidente de la Asociación de vecinos de la barriada de La Catalana. El motivo principal de esta polémica fue la preocupación por el incremento de la contaminación atmosférica en la zona, pero también sirvieron como detonante las noticias de algunos periódicos, que insinuaban que la Central estaba siendo construida sin licencia de obras. Ya durante la construcción, en abril de 1973, un obrero murió en el transcurso de un duro enfrentamiento entre trabajadores y fuerzas del orden. Sin embargo, en la actualidad las tres chimeneas de la Central se han convertido en un símbolo de Sant Adrià. Así lo certifica la creación, en 2007, de la Plataforma para la Conservación de las tres chimeneas de Sant Adrià. Un año después, en 2008, los ciudadanos del municipio aprobaron por referéndum mantener las chimeneas en pie, con un resultado del 82% a favor.

Constituye una estructura tensada como un morphing de geometrías evolutivas sobre las acciones o energías transmitidas a los arcos. No lucha con el viento o con la brisa del mar, sino que está en una constante dinámica. Es un elemento que escucha. Construido como un mapa científico por 9.000 hojas de 120 árboles distintos cortadas a escala. Se utilizaron procesos CAD-CAM. Es una estructura efímera de sombra ubicada en la zona marítima del Fórum Universal de las Culturas de Barcelona. La estructura es flexible y entra en carga, en tensión, al suspender 12 bolsas de malla llenas de piedras naturales a modo de contrapeso.

El proyecto elimina una antigua calle que pasaba por delante del edificio de viviendas y lleva todo el espacio público contra este. La relación de las porterías con la plaza pasa a ser muy directa, en continuidad. Una extensión de los vestíbulos de las viviendas y bares, que disponen sus terrazas junto a los juegos. Para reforzar este vestíbulo al aire libre, una gran pérgola para trepadoras sigue el perfil del edificio a cierta distancia. No es exactamente el mismo perfil. Actúa como una almohada que absorbe el abrupto cambio de escalera entre el plano vertical y la horizontal de la plaza: gira la esquina y se dirige hacia el Fòrum. Dentro de este vestíbulo abierto hay un quiosco, que por su forma y colores atrae a las miradas. Su envoltorio de rayas revela su contenido: helados y caramelos, concentrando gran parte de la energía de este lugar. Más allá de la pérgola, un camino rojo conecta con un puente que cruza por encima de la Gran Via hasta el otro lado de esta avenida, donde los niños van todos los días a la escuela. De vuelta, por la tarde, cruzan el puente y ven de lejos el quiosco de caramelos. Aún no saben si está abierto o no, ya que la puerta se esconde, volviéndose hacia el edificio, dándoles la espalda redonda y aumentando su ansiedad. El cruce rojo en medio de la plaza actúa como un atajo. La plaza ya no es sólo una plaza, sino más bien una calle con cosas que pasan a ambos lados. Conecta el otro lado de la Gran Via con el barrio de La Mina, y más allá la nueva zona del Fòrum y el mar.