Edificio aislado que junto con la casa Teresa forma un conjunto rodeado por un amplio jardín situado cerca de la estación del ferrocarril. Es un edificio de planta compleja, resultado de las numerosas ampliaciones que ha experimentado. Es de dos plantas en el cuerpo central posterior y de una en el resto. La cubierta está a cuatro vertientes, plana o de bóveda de cañón rebajada. Una linterna en forma de cúpula semiesférica con tambor cilíndrico sobre una base octogonal sobresale de la construcción. La fachada principal es simétrica. Presenta un pórtico de acceso centrado, con frontón circular en relieves. A ambos lados se abren ventanas dobles adinteladas y separadas por pilastras acabadas en capiteles campaniformes que recorren toda la fachada. Los paramentos presentan esgrafiados. Una cornisa perimetral con palmeras recorre el conjunto de la fachada. La parte trasera es simétrica en el cuerpo central y asimétrica en los cuerpos laterales, inacabados. Decorativamente utiliza elementos neogriegos y neoegipcios. En el pórtico hay dos esculturas, una del poeta Cabanyes, esculpida por Campeny, y la otra del arzobispo Armanyà, obra de Fuxà. El Sr. Gumà i Ferran cedió los terrenos para la construcción de la biblioteca-museo en 1881. Al año siguiente se iniciaron las obras según proyecto del maestro de obras Jeroni Granell. La terminación e inauguración del nuevo edificio fecha de 1884, según consta en una lápida clavada en la fachada. Tres años más tarde se realizó una ampliación, dirigida por el arquitecto B. Pollés i Vivó. Entre 1920 y 1930 experimentó una nueva ampliación, dirigida en este caso por J. M. Miró i Guibernau. En 1951 se reformó el interior de la pinacoteca y en 1979 se repararon las cubiertas bajo la dirección del arquitecto Jordi Ambrós, reparaciones encargadas por el Ministerio de Cultura. En 1981 el Ayuntamiento llevó a cabo nuevas obras de reforma y acondicionamiento. Dos años más tarde la Generalitat se hizo cargo de las obras de restauración de la Biblioteca, según el proyecto del arquitecto Bonet i Correa. La imagen escultórica del arzobispo Armanyà se colocó en 1887. La del poeta Cabanyes se instaló seis años después. La Biblioteca Museo Víctor Balaguer acoge una colección de obras de arte y más de 22.000 volúmenes. Víctor Balaguer la legó al pueblo en 1900.

El 1883 es funda la societat Ateneo de Canet de Mar, entitat social d’arrel catalanista. Encarreguen a Domènech i Montaner el projecte per la seva seu, a la cantonada més cèntrica del poble, entre la Riera i el carrer Ample. Domènech va aprofitar part de les construccions que ocupaven el solar adquirit, i va aixecar un edifici de planta baixa i pis, unint-lo amb el teatre principal del costat. Tenia un saló de sessions, sala de lectura i biblioteca, sala de juntes, saló de billar i sala de “tresillo”. Un balcó corregut arriba fins a la cantonada, on una torre que arrenca des del primer pis el fa girar fins a la façana del carrer ample, que és on hi havia l’accés, donant continuïtat a les dues façanes. La façana a la riera té una clara composició simètrica amb un cos central rematat amb un frontó i una gran rosassa. El balcó corregut pren una doble volada en aquest punt, recolzat sobre mènsules metàl·liques d’inspiració violletiana. Les façanes estan acabades amb estucats decoratius, realitzats per la prestigiós firma de Barcelona Saumell i Vilaró. Els motius decoratius són al·legories mitològiques, en gran part extretes de l’Atlàntida de Verdaguer. També hi ha una rica decoració de forja i planxa de ferro retallada dels serrallers Pujadas de Canet. L’any 1923 I'edifici va acollir I'Ateneu Obrer i durant el franquisme, I'obra sindical d'Educación i Descanso. El 1985 I'edifici va ser adquirit per I'Ajuntament de Canet. L’interior va ser completament modificat al llarg dels anys, i només es conserven les façanes. Des del 1999 és la biblioteca Gual Pujades de Canet de Mar.

El edificio se inicia en 1908, todavía en plena euforia modernista, y un año después, gracias al esfuerzo de un puñado de sadurninenses, se acaba. El espíritu progresista de la entidad se ve correspondido arquitectónicamente con un edificio equilibrado, en el que el estilo ya está desprovisto de elementos eclécticos. La obra se distribuye en dos plantas, con una composición simétrica en la única fachada, en la que sobresale un cuerpo central con interesantes pináculos de ornamentación naturalista.

La fàbrica Rogelio Rojo està situada entre els carrers Rogelio Rojo, Fàbrica, Santa Clara i avinguda Catalunya. Es tracta d'un conjunt arquitectònic d'ús industrial construït en èpoques diferents: any 1917, anys 30, anys 50, anys 60 i any 1973. El volum principal del conjunt té forma d'U, està format per dos naus de planta baixa i una nau de planta baixa i primera planta. A més hi ha una sèrie d'edificacions annexes que s'han anat afegint al llarg del temps. L'espai interior és diàfan i de grans dimensions, gràcies als grans finestrals i a la coberta en forma de dent de serra. L'exterior, d'obra vista i aplicacions ceràmiques disposa de façanes testeres coronades amb capcers curvilinis i mixtilinis que s'inspiren en el barroc. L'estructura vertical és de pilars d'acer i parets de càrrega d'obra vista a base de maó massís. La coberta és de teula àrab sobre solera de ceràmica que es recolza sobre encavallades de fusta i metàl·liques (en substitució de les de fusta originals). La nau principal i la les altres dues estan unides ja que les parets laterals han estat substituïdes per jàsseres metàl·liques amb un pilar d'obra (fàbrica de maó massís) al mig. Els fonaments són murs correguts de maçoneria de pedra de 60 cm d'amplada. La coberta de la nau llarga és de teula ceràmica sobre encadellat ceràmic. Els paviments són de formigó i presenten certs desnivells i algunes reparacions. A l'interior hi ha unes divisions a total alçada amb parets de maó amb pilarets de reforç. El conjunt industrial ocupa un solar de 9.752 m2 dels quals 4.675 són de construccions. En el període de la primera Guerra Mundial (1914-1918) es produeix un augment de demanda per part dels països contendents que anima el desenvolupament de la industria dedicada al sector tèxtil i metal·lúrgic. En aquest moment la família Rojo va iniciar la fabricació de complements per les peces de roba que confeccionaven ells mateixos. Finalment varen optar per fabricar únicament fornitures metàl·liques com sivelles, botons i agulles i també plaques per a les ampolles de cava. Després de la Guerra les exportacions catalanes van patir una davallada. La crisi es tradueix en atur dels treballadors i es produeixen conflictes socials. L'empresa Rogelio Rojo instal·la la seva nova fàbrica a Masquefa, lluny de la conflictivitat de les àrees urbanes. L'arquitecte encarregat del projecte fou Josep Donés i Torres. El ritme de producció dels primers anys era estable, la balança entre les importacions i exportacions era favorable, els salaris eren baixos i la plantilla estava majoritàriament per dones. L'any 1936 amb l'esclat de la Guerra Civil la producció no es va alterar. L'any 1937 en contacte amb la Comissió d'indústries de Guerra per la Generalitat de Catalunya, es comencen a fabricar projectils per l'exercit republicà i també es construeix un nou edifici. El 22 de gener de 1939 Masquefa va ser bombardejada per l'aviació italiana. L'època des post guerra van ser uns moments difícils i la fàbrica es va convertir en un referent econòmic i un element socialitzador pel municipi de Masquefa. Durant la dècada de 1970 es construeix un nou edifici de dues plantes preparat pel procés productiu del galvanitzat. A finals dels anys 80 les instal·lacions de la fàbrica van quedar obsoletes i ja no podia competir en el mercat. La fàbrica va tancar al tombant del segle XX. Aquesta fàbrica ha desenvolupat activitats relacionades amb la metal·lúrgia. La darrera empresa va plegar l'any 2002. Actualment acull, entre altres serveis i activitats culturals, la Biblioteca Municipal. L'any 2002 fou adquirit el conjunt per l'Ajuntament de Masquefa.

És un edifici aïllat. La façana principal presenta tres cossos, un central i dos laterals simètrics, damunt dels quals s'eleven dos templets de base circular amb vuit columnetes jòniques que sostenen una volta semiesfèrica. El cos central està format per dues columnes i quatre pilastres jòniques, i dona accés al vestíbul d'entrada. L'acabament el forma un frontó coronat per un timpà de línia sinuosa. Està construït amb maó arrebossat i pintat de gris i blanc. Pel que fa a la distribució de la planta, cal destacar cinc espais: el despatx de la bibliotecària, el guarda-roba, els serveis, la sala de lectura i la sala de conferències. El juny 1915 la Mancomunitat de Catalunya convoca el primer concurs per a l'adjudicació de quatre biblioteques populars, i a la tardor del mateix any s'inaugura l'Escola Superior de Bibliotecàries. Tres anys més tard, el 1918, es gradua la primera promoció de bibliotecàries i s'obren les quatre primeres biblioteques populars, una a cada província: Valls, Sallent, les Borges Blanques i Olot. Aquests edificis segueixen uns esquemes comuns: es troben en zones envoltades de vegetació, sovint una mica allunyades del centre de la població. Així doncs, la Biblioteca Popular de Valls es va encarregar a l'arquitecte Lluís Planas, i es va ubicar als terrenys cedits pel senyor Francesc Dasca i Boada. La primera pedra es va col·locar el 23 d'octubre de 1916, i el 24 de juny de 1918 es va inaugurar l'edifici. El 16 de juliol del mateix any es va obrir al públic, però fins al maig de 1920 no es va establir el servei de préstec. Fou la primera Biblioteca Popular de la Mancomunitat de Catalunya, inspirada en els models arquitectònics greco-romans. Seguint el mateix model arquitectònic es construïren les biblioteques populars d'Olot (desapareguda), Sallent (molt modificada), Borges Blanques (desapareguda) i Canet de Mar (modificada). Després d'un llarg procés d'abandonament i posterior restauració a càrrec de la Diputació de Tarragona, el 2011 es van tornar a obrir les portes, coincidint amb la festivitat de les Decennals de la Mare de Déu de la Candela. Actualment acull un espai d'usos culturals.

Biblioteca que sigue el modelo de la Biblioteca Popular de Valls. Inspirada en los modelos arquitectónicos grecorromanos. Destaca la fachada con el pórtico a base de columnas y pilastras jónicas coronado con un frontón curvilíneo. Si bien inicialmente los dos cuerpos laterales de la fachada culminaban con un templete con cúpula semiesférica, una posterior reforma y ampliación de la biblioteca los eliminó. La Biblioteca Popular Pere Gual i Pujades fue la segunda que hizo la Mancomunitat en 1919. Inicialmente era de planta baja, pero en 1970 se añadió el primer piso para disponer de más espacio para las actividades culturales.

La biblioteca popular d'El Vendrell és un edifici en forma de petit temple d'obra de fàbrica que recorda als temples tetràstils i perípters clàssics grecoromans. Projectat com edifici aïllat i disposat sobre un pòdium que li atorga certa monumentalitat. Els portals dels dos accessos que hi ha a les testeres de l'edifici estan coronats per un frontó triangular sostingut per columnes jòniques, i les façanes i les arestes estan reforçades per un ritme regular de pilastres encoixinades, que s'alternen amb els panys que contenen dues finestres superposades d'esquema vertical. Les pilastres estan decorades en la part superior amb un medalló ovalat amb garlandes i un capitell motllurat. L'edifici acaba en una cornisa motllurada damunt d'una línia de dentellons i un ampit massís, sobre els pilars del qual s'aixequen boles ornamentals. Tot plegat està concebut segons els cànons clàssics. La gran alçada de la sala va permetre una acurada ampliació a la dècada de 1970, consistent en la construcció d'una entre planta sense desfigurar l'edifici exteriorment. Les biblioteques populars sorgiren del gran moviment de normalització cultural i polític representat pel Noucentisme i per la Mancomunitat de Catalunya. És per aquest motiu que la present obra arquitectònica constitueix un bon testimoni dels equipaments impulsats per la Mancomunitat que van tenir continuïtat durant la Segona República Espanyola. En el marc d'un procés de construcció nacional i amb l'impuls modernitzador del Noucentisme, es pretenia acabar amb els desequilibris entre la Catalunya més rural i empobrida i la més urbana i rica. Els ideals polítics i ètics convergien amb els artístics, de manera que cultura i política compartien objectius comuns: la modernització i la construcció nacional en un marc mediterrani i europeu. Per tal d'aconseguir una universalització de la cultura i millorar les oportunitats laborals en territori català, es van crear equipaments culturals, docents i sanitaris. El projecte de les biblioteques populars foren una aposta personal de Prat de la Riba i Puig i Cadafalch. L'any 1915 i, basant-se en un projecte redactat per Eugeni d'Ors, la Mancomunitat, en el procés de recuperació cultural de Catalunya, creà el servei de Biblioteques Populars sota la direcció de Jordi Rubió i Balaguer. L'any següent, el 1916, l'ajuntament d'El Vendrell es presentà al concurs obert per la Mancomunitat per tal de sol·licitar una biblioteca popular per a la vila, que li fou adjudicada el 7 de desembre del mateix any. El terreny fou cedit per Odon Nin, i la projecció de l'edifici va anar a càrrec de l'arquitecte Ramon Puig i Gairalt i el contractista de Valls Salvador Serra. La biblioteca s'inaugurà el 17 d'octubre del 1920, amb la presència del president de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch. L'any 1925, l'edifici quedà reintegrat a la Diputació de Tarragona. El 1978 s'amplià, amb la construcció d'una planta intermèdia.

El edificio ocupa todo el largo de la calle Francesc Moragas, pero también tiene entrada por las calles Hospital y Sant Antoni. Tiene tres cuerpos, cada uno estaba destinado a usos distintos; el central en vestíbulo y escalera, el de la izquierda en museo y biblioteca, y el de la izquierda en oficinas y vivienda. Actualmente el edificio está destinado a oficinas. La imagen del edificio responde a los criterios marcados por la institución puesto que la misma estética la encuentran en otros edificios contemporáneos de la Caixa. La decoración mezcla elementos clasicistas, como las columnas y los frontones, y elementos de regusto gótico como las ventanas de la buhardilla. A finales de 1931, la Caixa presenta la solicitud para levantar un edificio a lo largo de la calle Vilaró, después llamado Francesc Moragas. El permiso hace constar que la obra se realizará en zona de servidumbre y que está exento de pagar tributos gracias a los estatutos de las cajas. Aunque no hace referencia a la adquisición de los terrenos, estos pertenecían a M. Dolors Vilaró i Raventós en 1892, cuando, con motivo de una reforma de la casa, cedió una parte para ensanchar el callejón que llevaría su nombre. El proyecto de la Caixa no se limitaba simplemente a abrir oficinas, sino que ofrecía una biblioteca y un museo, que no se inauguraría hasta la década de los cincuenta. El museo se dedicaría al homenaje a la vejez, fiesta muy vinculada a Sant Sadurní ya que surgió en este municipio y posteriormente se extendió a otras poblaciones catalanas.

Es tracta d'un edifici entre mitgeres de planta baixa, tres pisos i golfes. La coberta és a doble vessant amb pendent pronunciada amb el carener perpendicular a la façana i té un ràfec de molta volada. A la façana podem veure que cada pis està tractat de manera diferent. A la planta baixa hi ha tres finestrals que van de dalt a baix amb un enreixat de ferro decorat. El parament està arrebossat imitant carreus. Al primer pis apareix un gran balcó que ocupa tota l'amplada de façana, amb una barana feta amb un entramat de muntants i travessers. Al darrera de la façana el finestral es divideix per columnes de pedra, separades però del pla de la finestra. La vidriera es compon mitjançant la repetició d'un mòdul format per diferents vidres translúcids de diferents colors. La façana està aplacada amb rajola ceràmica vitrificada. A partir d'aquí comença la tribuna que identifica el segon pis. En aquest trobem una superfície de carreu abuixardat i finestres separades només per un matxó prim. Al tercer pis trobem quatre finestres dins d'una única franja de pedra que les unifica. La façana es corona amb un capcer agut, amb una ampla barbacana que conté les obertures que ventilen la planta de sota coberta. Aquestes tenen forma de gelosies quadriculades. El ràfec descansa sobre uns colls de fusta i el revers dels quals està revestit de ceràmica vidrada. L'aspecte que aquest edifici té avui en dia es deu a la reforma de l'immoble que dugué a terme Josep Maria Pericas entre 1957-1958. L'arquitecte fa servir el seu llenguatge personal amb certes influències modernistes i noucentistes. Els elements més destacats són l'escala i la cornisa. Posteriorment ha sofert poques alteracions. L'any 1966 es va enrajolar el terrat. El tancament de la biblioteca i la reforma de l'oficina de la Caixa és el més destacable.